La fulla d'un pollancre

-No tinc cap coneixement, tant de bo que fos una persona tan sabia i espiritual com tu.
-Tranquil•la, he llegit cinquanta mil llibres, he assistit a molts cursos i cursets, he escoltat les paraules assenyades de grans homes i, després de tot això, m’observo i m’adono que no sé res, de res, de res. Estic ben igual que al principi.
Tu em dius que et cal aprendre molt i jo et responc que en saps tant com qualsevol gran mestre, potser la diferència rau en que aquest gaudeix de prestigi i tu no ets conscient de la teva riquesa.
¿Et penses que després d’haver acumulat un milió de dades dins la teva closca, després d’haver viscut experiències “profundes”, hauràs satisfet les teves incògnites?
No t’ho creguis pas, si és cert que hi ha qui diu haver descobert la raó primera que justifica tota la existència, però em sembla que la trista realitat consisteix a que s’han conformat amb una o dues frases lapidaries que els permet deixar de seguir per un camí d’incerteses del que ja n’estan tips.
Em sento fatigat de no trobar respostes que em satisfacin les grans preguntes, que de fet, penso que tampoc són reals en si mateixes, que són només abstraccions artificials meves.
És així de simple, mira dins teu i el que trobis, malgrat que et sembla que no hi tens res, estic plenament convençut que és de tan gran valor com qualsevol ensenyança d’un nombrat mestre espiritual.
No fa pas gaire vaig contemplar com queia la fulla d’un pollancre i planejava fins aterrar plàcidament. Vaig pensar que han calgut milions d’anys i també la combinació exacte de milions de partícules perquè es produís aquest fenomen, i que aquest minúscul devenir (minúscul?) incidirà en el moviment i l’ésser que succeirà ens els propers milions d’anys i a les milions de partícules següents.
No en som prou conscients de la gran importància de tot el que esdevé, del que tots som, i tractem de descobrir quins són els epitafis més magnífics que ens permetin gaudir d’una suposada plenitud espiritual, i en això, esmercem les nostres energies i hores.
Recordo una frase de Miquel Martí i Pol, deia que s’havia de creure només en allò què és dur, vaja, acceptar que l’única realitat està en el que és material, format per la pols, pels àtoms. Jo no diria pas tant, però m’agrada de pensar, sense cap mena de fonament, que tant el que és corpori com el que és immaterial, digueu-m’ho així, ve a ésser el mateix o quelcom de semblant. I que mai estarem prou capacitats per definir, analitzar, comprendre i exposar la vertadera realitat, o què nosaltres ens estimem de qualificar com de vertadera, àdhuc la paraula realitat també es pot qüestionar.
Vull creure, que hem d’acceptar les nostres sensacions internes i externes, com a molt valuoses, enfront de qualsevol tractat de teologia o filosofia.
El que experimento quan em prenc un vas d’aigua fresca a l’estiu, m’omple el meu esperit i em fa sentir proper, més pròxim, a Déu mateix.
No he hagut de menester fer llargs estudis, de trencar-me les banyes intentant comprendre les enrevessades paraules dels grans savis, per tal d’experimentar aquesta plenitud.
Quan et veig, ja sé que no em creuràs, penso que ets la persona més sabia del món, i que tot el que et cal saber ja ho tens.
T’estimo molt.
-Jo també.