La foscor de la nit

Un relat de: Pol.lux

- Isaac, marxo! No m'esperis llevat.
L'Isaac s'esperà fins a sentir el cop de la porta i engegà el televisor. Una altra nit de dissabte sol a casa, i això que ja tenia 16 anys. I és que la vida no havia estat flors i violes per a la família Azikiwe des de la seva arribada a Catalunya. La vida era molt més difícil a Kalmalo, un poblat situat al nord-oest de Nigèria, però almenys allà tots eren del mateix color de pell i ningú no feia el buit a ningú. I a sobre havia d' aguantar això de la mare. Bé que sabia on anava. Què podia fer sinó una dona de color i que no parlava l'espanyol a la part alta de Barcelona una nit qualsevol? Doncs guanyar-se la vida. I per molt que el ferís, l'Isaac no hi podia fer res. Només faltava això, treure-li en cara, com si ella estigués orgullosa del que estava fent.

Potser podia anar a picar el veí del tercer, el Quim. Ell, i la seva família, sí que els havien ajudat des de la seva arribada. Almenys no se'ls miraven despectivament. Fins i tot recordà quan la mare del Quim els havia portat menjar durant l'època que no tenien amb què guanyar-se les garrofes. Sí. Estava decidit. L'endemà aniria a casa del Quim a preguntar-li què faria al vespre. Avui no. Havia de cuidar els bessons. I segur que a la mare no li faria gaire gràcia arribar i no trobar-lo a casa. El millor seria que se n'anés a dormir i demà serà un altre dia, millor oblidar la discussió que havia tingut amb ella durant el sopar. Va anar a veure els menuts. Sí, estaven bé. I se n'anà al llit, o, millor dit, al matalàs estirat a terra on dormia.
***

Sentí el cop de la porta i es despertà de sobte. Va mirar el rellotge: les vuit del matí. Qui podia ser a aquesta hora? Va anar cap a la porta i veié que era la seva mare. Mai no havia arribat tan tard, devia estar esgotada.
- Mare, sobre ahir, jo...
- No cal que diguis res fill, estic molt cansada. Ja en parlarem, no t'hi preocupis.
Li va fer un petó al front i se n'anà a dormir. A ell li tocava ara donar l'esmorzar als bessons i més tard aniria a veure el Quim. Tant de bo no tingués res a fer, semblava un bon noi i tenia ganes de conèixer gent, de relacionar-se amb altres persones.

Quan van ser les onze tocades, pujà cap al pis de dalt i se situà davant de la porta de la família Grau. Potser no era bona idea això de proposar-li al Quim de sortir. Segur que ell ja tenia els seus plans i, a més, es trobaria incòmode anant amb un negre pel carrer, què pensaria la gent d'ell? Però d'altra banda... Va picar a la porta. Sentí unes passes apropant-se cap a ell i fugí corrents cap a les escales, no havia estat pas una bona idea.
- Isaac - sentí la veu de la senyora Grau-.
Aquella dona el posava nerviós. Amb aquell català de Girona tan tancat, a més parlava molt ràpid. Gairebé no podia ni entendre-la.
- Què vol alguna cosa la teva mare? Arròs, oli... el que faci falta, no te n'avergonyeixis. Un dia per tu i un altre per mi.
- Hola senyora Grau, que hi és el Quim?
- Sí noi, sí, passa passa - la dona se'l mirà, compassiva, i el guià cap a la cambra del seu fill -. Quim! Mira qui ha vingut, l'Isaac és aquí- obrí la porta de la lleonera del seu fill, que apagà l'aparell de música d'una revolada -. Quim, fill, encara no t'has fet el llit? Què en farem, de tu? Quina vergonya, sí és que t'ho he dit milers de vegades...
- Ai mama, no siguis pesada. Passa, passa Isaac. Au, surt, deixa'ns tranquils - va dir el Quim, agafant l'Isaac pel braç.
I tancà la porta de cop. A l'Isaac li feia respecte el Quim, Amb aquelles samarretes negres de grups que no coneixia, i els cabells tan llargs, recollits en una minúscula cua.
- Què dius tio, fa dos dies que no pares a l'escola, què ha passat?
- És que... jo... estava refredat... sí, estava malalt, molt malalt - se n'havia sortit, no volia que el Quim sabés que havia hagut de cuidar els seus germans perquè la seva mare havia tornat una nit plena de blaus i s'havia estat dos dies sencers al llit.
- Sí, ja. I doncs? Què volies? - i va tornar a posar el disc de heavy metal que estava escoltant, encara que abaixant el volum.
- Bé, jo... em preguntava si... al vespre...
- Vols que anem a fer un tomb? - l'Isaac assentí, somrient- Molt bé, allà a les deu et
passo a buscar. Per cert, mira quina canya de disc...

L'Isaac es va passar tot el matí amb el Quim, escoltant discos i parlant de noies. No li agradava aquella música, ni tampoc no s'havia fixat en cap noia, encara, però almenys era amb un noi de la seva edat, i bé que s'hi trobava, amb el Quim.
***

Es va passar l'últim quart d'hora intentant-se pentinar els rínxols que li queien pel front. Va sentir el timbre de la porta. A empaitades, va agafar la seva jaqueta de cuir, que s'havia comprat al mercat de Kalmalo, i obrí la porta.
- Hola Quim! Mare, marxo, arribaré d'hora, adéu!
- Compte fill, no facis res dolent i si et diuen res, com si no hi fossin Isaac. Deixa'ls estar - la senyora Azikiwe es mirà el seu fill, orgullosa. S'hi apropà i li va treure una mica de pols que tenia a la part de darrere de la jaqueta -. Adéu fill, no arribis tard.
- No mare. Tu tranquil·la, que ja me'n sé ocupar, de mi mateix.

I se n'anaren corrents escales avall. La mare de l'Isaac sortí al balcó i s'esperà fins que els va deixar de veure. El seu fill ja s'estava fent gran. Aviat es casaria, i la deixaria sola, bé, amb els menuts. Com trobava a faltar el seu marit, que havia mort en la guerra del seu país. Va anar cap a la cambra dels bessons, devien tenir gana pobrets, ja estaven plorant una altra vegada.

- I on anirem Quim? Jo a dos d'una he de ser a casa - va demanar-li l'Isaac al Quim, ansiós.
- Tranquil Isaac, no anem gaire lluny, et portaré a un lloc que és una canya, ja ho veuràs.
I baixaren escales avall cap al metro. En un parell de minuts ja serien al "Helloween Ache", el local heavy més de moda de tot Barcelona. El Quim estava decidit a fer passar una bona estona a l'Isaac. En part perquè ja estava tip dels quatre gats de classe que li estaven a sobre tot el dia i també perquè la seva mare li havia demanat que es fes amic d'aquest noi, que es trobava molt sol, pobre.
***

- Tio, quina canya de bar! I quines ties! Has vist aquella rossa com et mirava? - a l'Isaac li regalimaven unes gotes de suor pel front. Estava eufòric, res no podia espatllar la seva millor nit des de que havia arribat a Catalunya.
- Vols dir que no et mirava a tu Isaac? Mira que fas goig amb aquesta jaqueta... - en part, el Quim se sentia satisfet. Li havia presentat un parell d'amics i ell mateix també s'ho havia passat força bé.

Els dos amics agafaren el primer carrer a la dreta cap a boca del metro. Anaven cridant i fent broma pel carrer, havia estat una gran vetllada. Començaren a baixar les escales que portaven als túnels dels metro i van callar a l'uníson. Assegut al mig de les escales, hi havia un grup de joves. L'Isaac ja s'havia adonat de quin tipus de gent era, gentussa. Amb els caps rapats gairebé al zero, i les característiques jaquetes d'aviador.

El Quim passà davant de l'Isaac i desitjà que no s'adonessin que passaven per allà. Estaven rient i bevent, mentrestant, anaven dient bajanades. Aleshores, l'individu més apartat del grup notà la seva presència:
- Nois, mireu qui tenim aquí. El Kunta Kinte i el seu company, el heviata de merda.
Tant l'Isaac com el Quim abaixaren el cap i acceleraren el pas mentre baixaven les escales. Quan ja era gairebé a baix, el Quim sentí un crit i va veure rodolar l'Isaac escales avall. Li havien clavat una puntada de peu a l'esquena.
- Estàs bé tio? - va dir el Quim a l'Isaac, mentre l'ajudava a incorporar-se.
L'Isaac s'adonà de l'ira que envaïa el seu amic i va fer que sí amb el cap mentre l'estirava pel braç cap a dins del túnel.
- No! Deixa'm! - va dir el Quim, deixant-se anar i apropant-se a la colla de bèsties.

S'apropà a les escales i mirà fixament als ulls de l'animal que havia tirat escales avall l'Isaac. Pel que es veia, era el cap del grup. Tenia una cicatriu d'un pam de llargada que li naixia a la comissura dels llavis, i que gairebé li arribava a l'epicentre del crani. Anava vestit amb la típica indumentària skin-head: una alpha amb insignes neo-nazis i diverses insígnies amb la bandera d'Espanya. En una altra situació, aquell paio li hauria fet por, però ara estava massa empipat. Se sentí un silenci.
- Saps què ets tu, tros d'imbècil? Ets un fill de puta, que no té collons a enfrontar-se a ningú.
L'skin head, animat pels seus col·legues, se n'anà cap al Quim. Tots havien begut massa aquella nit, i eren capaços de qualsevol cosa.
- A mi m'ho dius, tot això? No te'n sortiràs capullo - el Quim va fer un pas enrere, i no s'adonà que l'animal s'havia tret un ganivet de la butxaca del darrere dels seus Levi's Strauss -. Això no m'ho tornaràs a dir a mi! Mai!

Tot passà molt ràpidament. L'skin va tirar el seu braç dret, en què tenia el ganivet, cap enrere i el dirigí cap a l'única ombra que la seva entelada vista el deixava distingir. En dècimes de segon, l'Isaac, que havia adoptat un segon pla, va agafar el Quim per les espatlles i el llançà cap a la seva dreta.

Quan el Quim s'aixecà de terra veié una imatge esgarrifosa. Els animals, espantats, havien fugit cames ajudeu-me escales amunt, i l'Isaac estava estirat a terra, mig arraulit pel dolor, amb la seva mà a sobre del pit. No sabia què fer. Conscient que ningú no passaria per aquella solitària estació de metro, va carregar-se l'Isaac a sobre i el va portar fins a casa seva. Recordava que al matí ell mateix li havia comentat que, a Nigèria, la seva mare era la fetillera del poble, potser ella podia fer alguna cosa mentre ell trucava una ambulància i avisava els seus pares.
***

De seguida que la mare de l'Isaac va veure el seu fill en aquell estat, el va agafar en braços com va poder i l'estirà a sobre del matalàs. El Quim, un cop va veure que la mare de l'Isaac, entre llàgrimes, li practicava els primers auxilis,
pujà fins a casa seva i obrí la porta amb les claus tan ràpidament com les seves tremoloses mans el van deixar. Els seus pares encara estaven desperts, i el pare del Quim, en veure que entrava per la porta li va ventar una bufetada.
- Això per tractar així la teva mare aquest matí. Però tu què et penses? Que som aquí per no-res? Que no tenim cap dret sobre tu?
- Pare... l'Isaac... que... - gairebé no va poder acabar la frase. El seu pare li va bufar una segona bufetada.
- Només faltava això, que ara t'ajuntis amb negres. Marxa cap a la teva habitació, no vull sentir-te més! - cridà el pare del Quim.

En Quim, conscient que el seu pare no atendria raons, va fer-li cas. Ell ja havia fet tot el que havia pogut. La mare de l'Isaac s'ocuparia del seu fill i l'endemà ja l'ajudaria a posar la denúncia. De fet, ara recordava que ni tan sols tenia seguretat social.

- Joaquim, no hauries d'haver dit això de l'Isaac. Ell no hi tenia res a veure - va dir la senyora Grau al seu marit.
***

Es va despertar de sobte i es posà el jersei mentre baixava cap a la ca l'Isaac. No entenia com s'havia pogut quedar adormit. Això el feia sentir culpable, però no hi havia temps per pensar. Havia de saber com es trobava l'Isaac. Quan baixà per les escales cap al segon pis, ja es va ensumar que alguna cosa havia passat. El replà era totalment en silenci, i la porta de l'Isaac era mig oberta. El Quim, poruc, hi entrà. El pis era totalment buit, era clar que havien marxat. Quan ja se n'anava, va veure una carta enganxada darrere de la porta de sortida. Al sobre hi deia "Quim".

" Estimat Quim,
Estic bé, no pateixes. La meva mare va trucar ahir la meva família de Kalmalo i va decidir que ens hi tornem. Té la SIDA, saps? No podem aguantar més. La vida semblava difícil en una societat tan endarrerida com la nostra, però resulta que encara ho és més en una de més civilitzada. Sento no haver-t'ho pogut dit en persona però el primer camió cap a Algesires sortia de bon matí.
Adéu Quim, gràcies per tot.

Isaac Azikiwe. "

Comentaris

  • que dur..[Ofensiu]
    flames de bogeria | 21-04-2008 | Valoració: 10

    m'agradat molt, molt intens, molt sincer.

  • hilderoy | 21-08-2006

    M'ha fet patir molt aquest relat. És horrorós tot això que passa en el relat, i encara ho és més quan t'adones que això passa cada nit, a cada ciutat.
    No tinc més paraules, està molt ben escrit.

l´Autor

Foto de perfil de Pol.lux

Pol.lux

65 Relats

133 Comentaris

75014 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer la matinada d'un dia de març del 84 en una ciutat que només conec per fotos. Després d'un breu pelegrinatge familiar pel litoral català, sempre cap al sud, vaig anar a espetegar a Vilanova i la Geltrú, on resideixo actualment.

Malgrat la meva vocació per les lletres, una inèrcia gairebé congènita em portà, primer, a fer el batxillerat tecnològic i, dos anys després, em féu decantar-me per l'enginyeria informàtica. Sortosament, un grapat de fulls de calendari més tard, vaig redreçar el meu camí, i vaig cursar alguna cosa en la universitat que duu el nom del polèmic benvolgut Pompeu Fabra.

Quant al meu jo escriptor, mai no he passat de relataire aficionat, i és per aquesta raó que la meva obra es redueix a allò que podeu trobar aquí i a alguna altra cosa tan ridícula que em fa vergonya d'ensenyar.

Als lletraferits:

http://adhucat.blogspot.com