La font de Montellà

Ha plogut i els carrers, les cases estan humides, amb aquest canvi de temps, la tardor, ja m’he refredat i el nas no em para de rajar.
He practicat una mica de silenci, Sant Francesc d’Assis deia que havíem d’aprendre de les pedres, de llur silenci, apaivagar el nostre soroll intern, fer-nos eternitat, esdevenir el no-res.
Aleshores em prenc un descans de la càrrega feixuga dels pensaments, d’angoixes, neguits, pors. Ja no m’amoïna pel que em, o ens, pot succeir i què és el que cal fer.
Però, en el silenci, és l’hora del pati d’un col•legi, ja no existeix res o pot ser hi és el tot, qui sap com s’ha d’explicar?
També una estona abans he recordat les imatges de la televisió, unes imatges d’una noia, ben conilla, fent moviments obscens i mirant a la càmera per a nosaltres, els telespectadors nocturns solitaris. He tingut una fantasia amb ella, m’he cregut que ja ens coneixíem, que érem amics amb molta confiança, m’he deixat portar per ella i hem fet l’amor.
Penso que la sensualitat, el sexe femení acostuma a ser més savi i més intuïtiu que no pas nosaltres, els homes.
Sem fa indestriable en mi el misticisme i la sensualitat, quan estic gaudint d’un bon sexe, em sento part de d’absolut, de Déu mateix.
Quan em dedico a la pregaria i em venen pensaments, imatges o records sensuals, no els faig defugir, els assimilo amb la mateixa pregaria. Continuo sentint a Déu.
Si jo fos un home religiós, que practiqués el celibat, tan físic com mental, de ben segur que hi hauria una guerra dins meu. Tindria suposades victòries i suposades derrotes, mai podria sentir-me plenament bé, poc o molt patiria un turment, fins i tot, ja m’hi sento així. L’adoctrinament que he rebut a la joventut, està ben impregnat a cada una de les meves cèl•lules i ho haig d’acceptar. Se’m fa del tot impossible evitar en cada acte, malgrat que racionalment pensi que no faig cap mal a ningú, sentir una recança, minúscula si voleu, que em desvetlli un temor per haver transgredit una llei, que a de ser una actitud, escrita en una pedra per el mateix Pare tot poderós, déu justicier i immutable, que em perseguirà indefectiblement per tot l’univers i tota l’eternitat.
Llavors és quan em va bé de practicar el silenci, alliberar-me de pensaments i de pors, de ser l’aigua transparent que cau a raig de la font de Montellà.
Ja no li tinc cap temor a una divinitat arrogant, implacable, i també incomprensible. Aleshores l’aire mateix que respiro és l’Ànima gran, L’Ésser pur.
Ara torno a trepitjar el terra ferm i em convé exhaurir aquest tema, ja que he de menester temps, per a rumiar bé, a quin partit d’esquerres haig de votar en les properes eleccions.