La Foguera

Entre els dos arbres mil·lenaris, un núvol traspassà el cel a la velocitat del meu cor sagnant, i així com els déus resen a la posta de Sol jo vaig llençar el meu gran jurament a l'horitzó. Potser ens destrossarien el castell, però es toparien amb una resistència terrible, encara que ho hagués de fer jo sol. No, els autors d'aquella desfeta no dormirien mai tranquils. No, ells no podrien gaudir de les noves possessions preses a cop de taló i d'obvietats, ells tindrien malsons fins a la fi dels seus dies. Llavors, jo i ells esdevindríem tan sols història i ja mai més es podria tornar enrere, ans em trobava sol davant d'aquell enemic, els altres s'havien resignat com covards.
La darrera filagarsa de núvol desaparegué lentament rera un dels arbres mil·lenaris i jo em vaig aixecar. Aquella nit faria el gran pas.
El Sol declinà com un grandiós incendi desfent-se sobre els contorns de les muntanyes. Me'l mirava, amagat al meu cau, esperant. Les nou, els treballadors començaren a desfilar, un rera l'altre, acomiadant-se amistosos abans d'entrar als seus cotxes llustrosos i nous de trinca per tornar a la seva vida personal. Cabronassos! De què collons reien? Com es podien ni tan sols atrevir a esbossar un sol somriure amb els seus peus trepitjant terra robada? Ja podien riure, ja, que l'endemà els canviaria la cara. La nit cobrí el cel i uns altres núvols, aquests fets d'estels brillants com joiells, iniciaren el seu particular recorregut, com un immens mapa de somnis. L'amo de la fàbrica sortí per la porta, tancà amb clau fent dues sorolloses voltes, mirà enlaire, respirà satisfet, i després entrà al vehicle per anar-se'n, també, com els altres. Quan el motor del vehicle quasi no es sentia, jo vaig sortir del meu amagatall. Tot estava en silenci i els grills i els meus estimats xots escampaven els seus cants per sobre els camps del meu darrere, els pocs que restaven, sembrats de cuques de llum emmirallant les llumetes del cel. Vaig obrir la bossa de "xuxes", vaig paladejar un ou ferrat, després em vaig encaminar cap a la part posterior d'aquell gran embalum de ciment que a voltes em tapava els estels, com un immens usurpador d'alegries i vaig arribar a la portella d'emergència. Llavors vaig treure la clau, me la vaig mirar i se m'escapà una rialleta, recordant el dies de vetlla davant d'aquella porta per endevinar qui i amb quina clau la tancava. Llavors, la rialleta es transformà en una rialla més ampla encara recordant quan havia entrat a la fàbrica i l'havia robat el sòmines de l'encarregat sense que ni se n'adonés. Estaven tan atrafegats amb la feina que no s'havien adonat de la meva presència!
Però no tenia temps per pensar en aquelles coses. Havia d'enllestir ràpid.
Vaig obrir la porta i com una ombra em vaig escolar cap a dins de la nau.
L'espai estava il·luminat per una llum tènue provinent de les llums d'emergència. Em vaig encaminar cap al centre de l'edifici, ocupat per un cos quadrangular voltat de vidres on hi havia el despatx de l'amo. Vaig obrir la porta, vaig treure l'encenedor i vaig calar foc a la muntanya de papers que hi havia sobre la taula. Després em vaig encaminar al despatx del costat i vaig fer el mateix. En pocs instants, tot l'espai de la nau es va il·luminar violentament. Vaig sortir dels despatxos i vaig tornar ràpidament cap a la porta d'emergència per on havia entrat al principi, però just abans de tancar darrera meu em vaig girar per fer una darrera ullada. L'espectacle era sobrecollidor. El gran espai de la fàbrica s'havia tenyit d'una llum groga, taronja i vermella i al mig, aquell cub de vidre cremava com una gran columna de foc que anava creixent. Vaig sortir a fora, vaig tancar la porta fent el gir amb la clau i em vaig allunyar cuita corrent d'allí mentre l'uralita de la teulada de l'edifici començava a espetegar violentament.
Pocs minuts després entrava a casa.
-Mama, mama!
-Què vols, fill?
La vaig agafar pel braç, vam sortir al terrat i aixecant el dit vaig assenyalar la fàbrica incendiada, a través del sostre de la qual grans flames sortien apuntant amenaçadores cap al cel.
-Mira!
La meva mare es va quedar horroritzada i va anar corrent a agafar el telèfon.
No en van quedar ni els fonaments i poc temps després l'empresa decidia traslladar-se cap a un altre lloc. Tampoc van saber mai què havia passat del cert, però per tancar el cas i no parlar-ne més, van suposar que un curt circuit havia provocat l'incendi i llestos. Jo l'endemà m'ho llegia a la biblioteca, assegut a una cadira amb els peus penjant mentre em menjava el meu bollycao i per dintre somreia satisfet, però a mida que anava llegint la notícia, amb la mirada de desconcert de la bibliotecaria, vaig saber també que una nova empresa havia decidit instal·lar-hi la seva seu allí. La meva cara va canviar i els meus ulls s'injectaren de foc. Vaig estrènyer el meu buf del club super tres amb força i vaig decidir que la meva lluita encara no havia acabat, a les meves cuques de llum no les matava ni déu!
-Avi, avi, però perquè ho vas fer?
-Mira, a mi les fàbriques no m'agradaven i en aquell camp hi havia passat molt bones estones. No m'agradaven aquells senyorets que havien decidit construïr allò allí, perquè considerava que no m'havien demanat permís. Però tu no ho facis mai, eh? Els nens de llavors no érem com els d'ara!
-Ah...