La família i l'univers

En el llòbrec paradís de l’oceà de terra s’alça un edifici, primigeni, de 2 plantes que anomenem casa, per no dir-ne bloc de totxanes. A dins, persones conviuen i diuen pertànyer a una família. Una família que no té sentit comú, perquè és ella sola. La família no pren cura del que diuen altres, ni li importa la gent. Només és el pare el que dicta i la mare la que negocia. El germà es distreu passejant-se per les ciutats pròximes. La germana pren consciència de la seva veritat. La simple connexió mental entre ells estableix uns llaços afectius invisibles a la llum dels altres, qui també tenen els seus altres llaços. Establir relacions és , en principi, motiu de discòrdia. Per què no hi ha raó per la qual fer-se fonedís. Quan la Pàtria Potestat exigeix de continus afalacs i notícies de les que parlar quan el sol es pon per ponent. La resta no té importància, sinó és que la gent parli fora de la família. I quan se’ls escolta, la gent discuteix perquè són de famílies distintes. Entenen que cal fer-se un lloc entre la multitud, per acabar aixecant un mateix, edificis de segona residència on passar les nits d’estiu, quan la pluja d’Agost es veu com magnànima i els cotxes, als que adorem per fer-ho possible, ens mouen per la geografia. La casa dels despropòsits no té altre propòsit que allunyar-se del rebombori. No vol socialitzar-se, nega qualsevol realitat més enllà de la família. La vida entre les parets de formigó està destinada a l’ofec mutu. Tu moriràs, però abans m’hauràs rendit homenatges constants. I, encara, sense motius, serà bo que sigui d’una manera conscient. I la perversitat deixem-la pels nouvinguts i estrangers, que no fan res més que fer nosa a la nostra família. Ella, tan lúcida i progressiva, tan nostrada i animada. Riure, en temps de sàtira, és una benedicció genial! No fèiem res més, quan: 1, 2, 3... respongui altre cop! Mentre les ànimes, que llavors corrien per altres països, anaven teixint el seu propi recorregut per arribar a la platja de la vida materialista i de la sanitat més sana dels terraplens haguts i per haver. En la família hi havia qui ignorava el món. El món no importa, importa més la carta que jugaràs. Si guanyes la partida, te’n duràs el pot. I el pot sempre és la base de tota família. La vida es basa en l’intercanvi i en la relació, en les aliances i en la clientela, en el dirimir i en l’encerclar. La resta és per a moribunds i ànimes que s’arrosseguen. No importa res més que una família unida. Que siguem procaços, que siguem estults... no aporta res de nou. Aporta qui és capaç de generar unió entre els éssers. Aporta qui és el capità del vaixell vers la consecució dels objectius. Aquella família ho té tot guanyat. Fins i tot, la seva pròpia supervivència. No més enllà d’una generació magnífica, plena de records en fotografies, músiques a les que recordar en els temps de retrobament, i en els camps, absorts, de tants dies de cultius. En la casa de la família única i superba només s’accepten bondats i fets sobrenaturals atribuïts a genis indispensables per emmirallar-s’hi. I ser triat entre els millors requereix de gran preparació. La família feliç no entén res que no sigui la labor. Laboriosament es teixeix i no es rendeix. Es Creen, laboriosament, ponts de gran envergadura per no ser mai destruïts, i la família, s’obstina en acabar-los i fer-ne un ús permanent. En els ponts de la comunicació no poden haver-hi conflictes. Tot està fet per ser resolt. Tot té solució a la casa dels despropòsits. No importa quina sigui la proposta, importa que sigui solvent. No importa que tot ja estigui predeterminat, importa el vincle. En el sí de la vida, hegemònica, d’uns pocs s’estableix l’univers. L’univers no és allò que diuen. L’univers som nosaltres. Allò que ens pertany i allò que podem aconseguir es transmet als joves. Que, mentre puguin, miraran de mantenir i fer créixer la salut d’uns i altres. La imponent veritat és transcendir a millor vida. El crèdit i el deute no són ben vistos, manquen de crèdit i no es deu. El deure és massa inhòspit, carregós, insofrible, pantanós. I en aquestes terres no hi ha pantans, ni llocs on desfer-se del pànic. Tot es fa a la llum del dia i tot és natural, com la vida mateixa. La família creix i amb ella es fan notòries unes certes mancances. Cal procrear per continuar la tradició. Però no es procrea perquè hi ha por. Hi ha por de perdre la tradició de moltes generacions que han perseverat. La perseverança que molts han exhibit és premiada per tothom. La família creix i es manifesta autònoma, autàrquica. Amb uns referents i unes qualitats que són atorgades pels mateixos membres. Els familiars són sempre benvinguts i adorats. Representen l’amistat que no vam mantenir. Els amics no deixen de ser coneguts, res més que persones que es van creuar en el camí. No contribueixen a fer fort el vincle, sinó a desestabilitzar-lo. A fer-lo més susceptible a ser desviats del propòsit familiar. La família ha de subsistir i progressar. Si no es progressa i hi ha por a desintegrar-se. Implica haver de fer més esforços per reunificar-se I seguir sotmetent-se als principis de la reconciliació constant, i, a cert desencís que es mostra indeleble i forçat, nogensmenys. En transcendir a la vida pública, els problemes es fan més densos i insuportables, fet que fa incontrastable tot cigar cubà fumat amb premeditació. I la gent fuma menys i menja igual, però es deixa estar de capricis. La vida familiar es replega en ella i el cabdill se les pensa totes. S’investiga l’origen de la fuga i s’intenta tapiar perquè no perdi. I si no es disposa de l’eina adequada es fan mans i mànigues per aconseguir-la. I si no es disposa del material, existeixen persones a les que recórrer. I si no sabem com fer-ho, n’aprenem perquè ho hem vist fer a altres. Tot té solució a la casa dels despropòsits, perquè tot és ben mirat. Tot s’estudia al mil•límetre perquè no hi hagi la més remota casuística. El dia en que les coses rutllen, se celebra amb bones dosis de cinisme. La burla, el desig, la desdita, la tira satírica, la broma inofensiva, etc. Formen part del catàleg d’ingerències estúpides i perverses de la família. No es neix amb la intenció de ser educat com a persona independent. Es neix amb la convicció que els altres ens faran la vida més planera. I d’ells en podrem gaudir de la felicitat que nosaltres no vam tenir. I els nous ens faran gaudir del pensament que ens hem realitzat com a persones. Com a éssers humans importants, estimats i fecunds. Tindrem descendència a qui donar els nostres béns. I tindrem allò material assegurat perquè els que vindran hagin de treballar menys Per aconseguir altres fites més enllà. Les que nosaltres no hem pogut assolir. I que pensem que ells seguiran i perseguiran amb tot l’afany. Entre tant, els plans es van torçant i la vida decreix. L’alè del pare es fa insuportable. Els gestos de la mare es fan irritants, La germana és massa incisiva pel que fa a la intimitat del germà. El germà divaga per altres mons. I la vida torna a començar. I la família torna a crear despropòsits que algun dia van ser considerats virtuts. Quan el pas dels anys ens ha ensenyat que no existeix res més que la família. I l’univers, la ciència, els telenotícies, són coses de l’altre món. D’aquell que no interessa per res. Aquell món no és nostre, no ens pertany, no hi som allà. Som on dormim, som allò que ens alimenta i som allò que ens uneix. El vincle de la sang és més potent que la realitat. La realitat és massa confusa, massa borrosa i poc clara. Les dificultats floreixen, però no importa, nosaltres estem vius. Ja se n’encarregaran altres de portar la realitat a la televisió, que és el cordó umbilical que ens té lligats a la realitat. La vida no és allò que passa, sinó allò que uneix a la família. Allò que fa possible que jo, tu i ell o ella siguem éssers vinculats. I que ens permetin pensar que estem vius i així, donar pas a tota la nostra filosofia vital, com a única manera de veure l’univers en la seva totalitat. Jo no sóc real, ni tampoc ho ets tu, ni ell o ella. El que és real és el que fem i deixem de fer. El que diem i el que pensem creiem que és real. I a partir d’aquí, tot són conjectures sobre altres éssers que habiten el planeta. Que poden ser veïns o viure a milers de quilòmetres. Una casa de 2 plantes és una cel•la on poder fer el que ens agrada. Una part de la nostra vida la fem en aquesta cel•la. I cada dia tenim llibertat condicional. Una llibertat condicionada al fet de tornar al llit on sempre hem dormit. Perquè hi ha por de dormir en altres llits que no siguin els nostres. Els llits són santuaris sagrats, on tot els raonaments s’esgrimeixen, i on es prenen les decisions i es consulta el coixí.