La dona dels pardals

La Melissa prenia una camamilla calenta, d'un sobre a punt de caducar. De la mateixa mida que els que contenen condons, va pensar. I va fer una rialleta mig sorda, sentint-se estúpida per la comparació.

Necessitava trobar-se bé de la panxa. Aquell vespre el tenia ple, tots bavosos de mal treballar, bèsties en estat impur. I calia fer diners. Ja ni sabia per a què. La vida era una espiral malparida i no sabia fer res més que resseguir-la, com un peix que es mossega la cua.

Sort que aviat tornaria a ser la dona dels pardals. Nous clients que pagaven bé i amb ganes de conversa, per practicar llengües, en tots els sentits. Sentia una simpatia per aquella colla de nipons que li demanaven cita amb periodicitat bimensual, que coincidia amb l'estada per negocis que feien a la ciutat. Tan educats i elegants. I agraïts amb la Melissa i les seves arts al llit.

La dona dels pardals. S'havia esdevingut, entre ells, arran d'haver fet saber a un dels orientals aquell mot de registre informal que definia l'òrgan masculí per a la còpula i que tots van adoptar, divertits. Ella es partia el pit -aquesta expressió també els va agradar, sobretot perquè els incitava a activar-se amb la zona esmentada que a còpia de rialles pujava i baixava- quan l'anomenaven així, sobretot si el 'paldal', exhaust de feinejar, anava 'pal baix'. Eren simpàtics i no se sentia meuca, sinó amiga-una-mica-mare-lloca-amb-dret-a-frec cobrant, que no els ho diria. Va xarrupar el líquid d'herbes calent i com que el cervell no para, la dona de cap a quaranta anys que semblava que en tingués trenta de mal portats va esclafir a riure esquitxant la catifa persa pispada a un senegalès que li havia portat un argentí aprofundidor de postures i caradura quedant a deure.

-Dirien 'dlet a flec coblant', hahaha.

Fa ver unes bones abdominals gràcies a l'humor absurd i recurrent. Se'ls imaginava cantant-ho a cor.

-I jo 'coblant coblant perquè es vagin acoblant acoblant', hahahaha.

Plorava de riure.

Un cop calmada, va recordar que un d'ells li havia regalat un llibre que encara no havia desembolicat.

Era un conte il·lustrat en català. "La nena dels pardals". La Melissa quasi mai llegia. Fullejava revistes de mida dolenta per a posar-ne els fulls a terra després de fregar. Però el títol la va alegrar-encuriosir. Els dibuixos li van captar l'ànima gens avesada al món dels infants i pels infants (que mai es deixa de ser). Es va submergir en el món de les paraules escrites, amb interès creixent. Va acabar amb llàgrimes, aquest cop de sentiment.

A la Xina, feia unes dècades, un emperador va manar eliminar la població de pardals en les zones rurals, causants de la pèrdua de gran part de les collites. Durant tres dies seguits, sense puta pauta, la gent havia de fer soroll, les vint-i-quatre hores, per exterminar-los d'esgotament o d'atacs de cor. Va ser efectiu: els ocells van delmar esfereïdorament. Però qui la fa, la paga. Aviat una allau de llagostes, una gran plaga, va fer perdre els productes de la terra. De resultes, cap a quaranta milions de persones d'aquell país van morir. Una catàstrofe medioambiental. La importància de cada espècie en el cicle de la vida se l'havien passada pel folre, va deduir la Melissa.

Es va quedar pensarosa. La nena del conte era una heroïna. Havia salvat, d'amagat, alguns pardals que es van poder reproduir.

I la Melissa, amb la cara bruta de rimmel i la tassa amb la infusió refredant-se, va recordar que quan era petita la seva tia Paca, que cuidava i netejava malalts que no podien pagar massa, tenia, en aquella cuina amb rajoles de color groc estrident que ningú més hauria volgut i que el paleta li va col·locar per quatre xavos i alguna cosa més, una gàbia a tocar de la finestra amb aquella cortina de color safrà. Un canari cantador alegrant les misèries, va entendre la Melissa. I després dos periquitos, un de verd i un de blau, que xerrotejaven quan no es bequetejaven amb un amor indiscutible. Alguna ploma per terra i el tacte de passar-la per la pell; la curiositat per sucar-la en la tinta d'un flascó de vidre trobat en el fons recòndit d'un armari ple de roba proporcionada per persones tipus Senyora Gertrudis i dóna les gràcies i descobrir que està seca i que ni afegint-hi aigua es reviscola i les ganes de fer traços en una llibreta esgrogueint-se a fer punyetes. Però el potet era bonic.

I va parar de recordar.

-I de potet...puteta!

Continuava amb el joc, ara dolorós, d'associar significats i sons.

Havia començat iniciada per la tia, que venia de l'ofici. Una cambra polida, una noia fina i pactes amb mascles del veïnat, amb prudència que és una de les mares de l'existència.

La Melissa, que poc o gens havia pogut tenir el cap ple de pardals. De seguida li havien entrat per altres bandes. I que calia cuidar-los, els de la Xina i els altres, que no sabia fer res més.