La darrera hora

—Escriu i sabràs on ets, — li va dir.
—I què vols que expliqui?

Bé, doncs sí, aquesta és la història d’una hora llarga. L’hora més llarga de la vida: la de la mort. No va ser una hora en què volgués córrer. Tenia un gran desig que aquella hora durés al màxim possible, però els minuts s’escolaven d’un en un i passaven per un embut de tub estretíssim. La llum cada cop era més minsa per a les meves pupil·les. El batec del meu cor, de vegades cavalcava a tot gas i d’altres s’alentia com una el degoteig d’un aixeta.

Les parets eren blanques i les cares que em miraven, també. Volia tenir ales però no em creixien. Era atrapada en un fang enganxós com un trist personatge de dibuixos animats. Els sons eren estrepitosos, com m’hagués agradat tenir un silenci profund i llarg. Percebia nerviosisme entre els que m’envoltaven i això em feia patir, si hagués estat per això, hagués marxat sense pensar-m’ho. Els era una pesada, segur.
Sabia què venia a continuació, hores i hores sola i desorientada, ni tan sols amb la companyia de les cares blanques i neguitoses.