La capsa dels caramels

LA CAPSA DELS CARAMELS
Marcel•lí Miret
marcelinosi@yahoo.es http://webs.racocatala.cat/quixotcatala


La capsa dels caramels és el lloc a on amago els meus millors dolços i el més bons, com a premi pels bons nens. És la mateixa capsa que feia servir la meva àvia per ficar els retalls. En aquell temps, la capsa estava plena de petits arcs de Sant Martí de roba i de petites agulles que s’amagaven entre els fils per a punxar-me. Sempre va ser una capsa bonica, tots a casa , la volien per el nostre ús particular. Uns per les seves joguines, el meu pare per els seus cigars, i la meva mare, per a les fotos del casament. La meva àvia era la autèntica mestressa de la capsa. Qui millor la tractava, i sens dubte, la que més la estimava.
Quan la meva àvia se’n va anar, la va deixar amagada, amb els seus meravellosos retalls dins. Ningú més se’n va en recordar de tan estimada joia familiar. Ara la tinc jo, a la meva imaginació. No l’ensenyo als meus germans per por a que me la prenguin. La he omplert de caramels, dels caramels més dolços del mon, dels meus caramels de nen petit i d’adolescent romàntic. També estic guardant altres coses, paraules, imatges, gestos, sentiments, alguna joguina, algun somriure, algun nen sencer disfressat de mariner...

A

Puja
nostàlgia per els meus ulls i
del núvol
que una vegada
va ser cos,
plou vidre..


melangia sense ones.


caramel d’anís
és un arc de Sant Martí en un bassal
un núvol que es beu a un nen
un poni blanc
que juga al cricket amb un gat.


B

El mar em porta a vegades petits presents
en forma d’esquitx. El sol em porta
a vegades petits pensaments en forma
de missatge indesxifrable.

Com si un secret anés entre les
ones i una veu desconeguda cerqués una
manera nova d’arribar a la meva boca.


Emma o Gavina.


caramel de menta
és la platja quan no hi ha ningú,
és una gavina
contemplant la posta del sol,
és una llàgrima que cau per les roques.


C

Com mans nascudes del pit
i aigua
que cau des de la seva boca.
Pregunto per el seu rostre
i miro les ones,
el brogit de torrents i salts d’aigua
que caminen
des de la seva ma
i esquitxen el límit del meu cos.


la gent de sota de les palmeres.


caramel de pinya,
són les ones tropicals
i la sorra groga.
És un peix de colors
fugint d’una peixera.

D

Ni entre els seus ulls
ni des del seu cabell,
caminant per les seves mans.
La Seva veu.
El seu parlar tranquil,
tot el seu cos
entra per les meves orelles.



és una rosa? o són moltes flors?

caramel de cirera
és com una noia rossa
desfent-se en l’aigua,
les mans li formen
petits remolins en el pit.

E

Navegar
sostenir-me ingràvid a la teva mirada.
Ser llis
i caure per el teu front
sentint-me,
per moments,
ocell sense plomes sobre el teu pit.


Josephine. Cercar un nom que t’agradi,
és cercar-se un mateix ?...


caramel de maduixa,
és un vestit de nena
esquitxat per la neu,
el somriure d’un sol tímid
que fa globus amb un xiclet.


F


Jardins de hivern, potser l’aire
la nota freda del temps
que de blanc disfressa les fonts
i l’amor,
que de blanc disfressa els rostres
i de blanc disfressa el mateix cel

els cavalls sense abric,
el terra de marbre,
las parets distretes amb el vent
i els ocells picant damunt del glaç


I el riu.


L’ hivern.




caramel de nata
és una tarda de tardor
menjant xocolata amb xurros
un pastís d’aniversari,
un esquiador juga amb la neu

G

Albada entre dos ulls.




El cel es dóna cops amb l’aigua.
La lluna ha estès
a la sorra, el rastre de la seva capa.
El vent s’obre com un destí
i entre dues cortines de pestanyes
blaves es presenten, fent punts de colors,
les fades i els follets de la llum.

Tot és taronja,
la part del cos enfonsada a l’aigua,
la pell dels peixos matiners,
el vel daurat d’un petó que sura
i el cap calb d’un sol antic.




Boadella és un lloc ple de llocs.
"Wish your were here”



caramel de taronja
és el sabor dels llavis
donant petons sota l’aigua,
és el record que duen
la formació de secretes imatges passades.

H

Que desagradable és somriure
fora de la boca
i seguir cercant-te a la platja.
Mantenir-se alegre i indiferent
per a que ningú sàpiga el que ens passa.
Segueixo mirant entre la sorra
per si encara vius a l’aigua,
por si encara jugues amb les ones
fent l’amor a les matinades.


A vegades la vida es basa
en no saber res,
en una ignorància total.



caramel de préssec
és una església pintada amb cal,
una barca en la que s’ha fet gran un arbre,
fugir fins a una illa a dos metres de la platja.


Y



No sé quan va ser l’última vegada que va venir
la teva imatge a les meves línies
ni quan vaig dir: tendres ulls negres.
Però ara vull que alguna cosa dolça ompli
els meus dits de mel
i no puc evitar veure’t estirada entre l’herba
no puc evitar tampoc el saber que no
estàs passejant por la platja.
Però ara vull que alguna cosa dolça ompli
els meus ulls de joia
i no puc evitar veure’t asseguda al meu cantó.
veure’t casi sencera, et poso cabell
i somriure
et poso carícies i petons al front.
Però ara vull que alguna cosa dolça ompli
els meus llavis amb la teva pell
i no puc deixar de dir-te camperola,
plantadora de colors i d’amors blancs.
No puc deixar de dir-te primavera
ni de treure mèrit a la brillantor de la neu,
no puc evitar que siguin uns braços
i que em banyi a les teves aigües netes
i m’hi submergeixi.
Ara vull que alguna cosa dolça ompli
el meu cos amb el teu cos
i no puc deixar de veure’t entre les ombres.

A aquest poema és millor no posar-li res més,
és millor deixar-ho així, com és, com pot haver estat.

caramel de pruna
és el camp a l’estiu,
una font imprecisa,
una capsa d’aquarel•les
vessades pel terra.

J

Per primera vegada el color pren vida
a la paraula. Sobra la paraula...

Et veig a través del vel blau, sense descórrer
les cortines
i deixo que el temps faci el que vulgui.
No necessito que plogui d’aquest sostre.
Aquí s’està tan calent, envoltat per
la música.
Aquest petó que ha caigut al terra, el recolliré després.
Ara intento estar aquí, sense pensar
arrugant-me en l’aire.

Cerco a l’habitació petita aquella porta
per on no es surt. Potser perquè aquest és
el lloc més còmode que conec.
Procura no entrar, si no dus peixos i un mar
a on ficar-los. No facis soroll, que el vent
no escrigui trucades a la porta. Però treu ja
d’una vegada aquest món embolicat en paper de plata.

Hem de il•luminar de nou els ulls.

caramel d’ haixix
és música i color en els ulls
amor sota les ungles,
herba verda, transparent,
ovelles blaves pastant en l’aire.

marcelinosi@yahoo.es http://webs.racocatala.cat/quixotcatala
Marcel•lí Miret