LA CAMBRERA DE L'SMILING

LA CAMBRERA DE L’SMILING

Encara no era l’hora exacte, (jo sempre solc avançar-me en el temps fixat) on havíem quedat amb un company de feina per anar a donar un tomb. El lloc escollit era una cruïlla de dos carrers perpendiculars dins de la zona limitada al tràfec rodat. No restava quiet d’en peus, sinó que anava fent passes amunt i avall, quan tot i no haver-hi gaire gent caminant, diviso en la llunyania que s’apropaven sengles noies que venien tot xerrant en direcció on aleshores em trobava, que era exactament a l’encreuament d’ambdós vials. No cal dir que vaig anar observant-les, (com tot home normal soldria fer) perquè s’intuïen jovenívoles i atractives amb vestimenta normal i discret, fins que degut a la intenció que duien de bifurcar el carrer, gaire bé, havíem de topar. Pensava que la conversa que duien deuria ser agradable atès el somriure d’una de les dues noies, però vaig quedar atònit, en veure que el somriure anava dirigit a mi, i just al davant, se m’aturen i la més somrient, quasi simulant una babarota, em pregunta directament:

-“No em coneixes oi?” i li responc tot estranyat:

- “la veritat és que no”. Mentre, la seva amiga, expressava també un somriure conxorxat.

“Sí, home”, em respon. “Sóc la cambrera de l’Smiling, que no em veies?”

“Oi tant que et veia, però si t’he de dir la veritat el què no et reconeixia. És que.. no sé anant així, en ple carrer i que et saludi tan amablement algú que no coneixes… “

“ja, ja ja, bé doncs, ja ens veurem” I tot seguit les dues noies continuaren la seva marxa.

Em vaig quedar tot parat, i una cosa tan banal com fou una simple salutació, va suposar per a mi tot un esdeveniment.

L’Smiling és un pub musical, cèntric i acollidor on sovint, un grup d’amics que ens considerem poetes i escriptors (“penjats” com familiarment jo me’ls he batejat), ens llegim i ens aplaudim les nostre pròpies creacions literàries i que compartim amb la resta de companys i públic en general. No fa gaire que ho freqüentem i jo en particular, no pensava pas que la meva cara pogués ser susceptible de ser recordada per la cambrera en qüestió, per quant la meva cita al local, sol ser només de dues hores cada quinzena,-que és quan tenim programat l’acte cultural- i que durant les distintes intervencions no és pas propici entaular converses amb el personal que serveix a la barra. La qual cosa vol dir que, si mai he intercanviat alguna paraula amb la noia, deuria ser sols per demanar-li la consumició adient. I aquest fet, la veritat, em va sorprendre alegrement i em va fer sentir cofoi. No per esperar-ne pas res, sinó que un gest així d’afecció, és motiu suficient com per fer-te venir la musa inspiradora i motivar-te a efectuar una acció literària per tal motiu. I això és el que acabo de fer ara. Diríem que és un homenatge a la simpatia, i al bon tarannà d’algunes persones, com ella, que és com a mi m’agradaria que fos tothom. Ja sé que estic parlant d’una utopia potser, però aquest cas puntual a mi m’ha fet ser una mica més feliç i li ho agraeixo. La propera vegada que vagi a l’Smiling, serà fora de la trobada literària habitual, i aleshores penso restar a la barra, tot el temps que em calgui, per poder, si més no, compartir algun altre somriure amb l’esmentada cambrera , que ni tan sols sé com es diu. Serà suficient. No em caldrà res més. Me n’aniré a casa i qui sap si, fruit de la xerrada, m’haurà inspirat un relat nou, o encara millor, un petit poema de caire social o romàntic, posem per cas.