La càlida fredor de desembre...

Mentre seus al costat de la finestra, encara amb el pijama posat, i aquesta desprèn la fredor que ve de fora, t'acurruques a la cadira fet un caneló entre els plecs d'aquella manta vella que fa la bona olor tan peculiar de sempre.

Moments de soledat acompanyats per les gotes de pluja, els trons, els llamps i aquell fred que sents però que no notes, aquell fred que veus però no olores per por de congelar-te el nassarró. Una esgarrifança plenera et recorre el cos dels peus fins al coll, on mor amb un sospir tendre entre records i escalfor.

És aleshores quan et passa pel cap tot el que has viscut, tots els bons moments, totes les nits, tardes i matins de tempesta, totes les pasqües de nadal i l'enyorança d'aquells que ja no hi són.

Aleshores et notes els peus congelats, els apropes més al cos i els tapes amb la manta, respires fons i observes com l'aigua cau des de la teulada i mulla la bora de la finestra. Omples el vidre de baf i hi recolzes el nas deixan-te endur per aquella fredor humida que et fa estarnudar dos o tres cops seguits.

Un llamp seguit d'un tro sec i sobtat fa que un calfred et recorri l'esquena i et fagi acotar el cap amagant-lo per uns instants sota la flassada. Quan aixeques el cap just arriba un altre llamp que et fa tancar els ulls esperant de nou un tro que no triga a fer-te obrir-los de nou.

Mires amb tendresa per la finestra, tanques els ulls, et quedes adormit i quan et despertés,...aix, ja t'has encostipat, com sempre...!