Exiliada del món

El cel està teixit d'una estranya seda grisa, encara no cauen gotes però els trons ja es comencen a sentir. Em recorda que fa mot de temps que no plou.

La pluja em recorda a tu, ens agradava seure junts i contemplar-la des de la finestra...records de temps passat o encara existeix el nostre temps?

Dies sense tu, aquí tancada, perden minuts, hores i dies de la meva vida sense sentit ja que, quan surti d'aquí, caminaré sense rumb per descobrir quin era el sentit de la meva vida abans de perdre'm en mi.

Tot ha canviat en tant poc temps, em costa acostumar-me a certes coses que sempre havien estat igual i ara desapareixen o simplement canvien.

Època de transició dins del meu cap, perdent o renovant antics pensaments i sentiments.

Semblava que tot anava bé fins que aquell dia, a la platja, a metres de la costa, prop del far, vaig veure com la persona que compartia els seus secrets i confidències amb mi, s'enfonsava sense remei cap al fons del més fons i jo no podia fer res. Encara no entenc què li va donar forces per fer-ho però fos el que fos va aconseguir que ell acabés amb la seva vida i gairebé que jo acabés amb la meva, gairebé ja que jo, aferrada a la vida, vaig ser incapaç de seguir els seus passos i perdre'm per sempre.

Vaig despertar a l'ambulància i la barca, el mar i ell, ja no estaven junt a mi.

Vas ser tu l'única persona que em va ajudar a no enfonsar-me jo també en un mar de culpabilitat eterna i gràcies a tu vaig poder tornar de nou a visitar el meu antic amic i el mar, sense temor a decebre'm a mi mateixa i a la resta de món.

Allò ens va unir i ens va fer inseparables, però ja fa mesos que la distància i la pluja són les úniques coses que ens uneixen així com també ens separen.

Sempre estaré sola fins que vinguis tu i ho saps, ara començaré de zero, més forta que mai i amb l'esperança de trobar-te algun dia de nou. Aquí t'esperaré la resta dels meus dies.T'estimo.