Ella era allà

Un relat de: harribitxi

Ella era allà, entre la llum i la penombra, en un punt intermig, pensant en res i cercant-ho tot. Havia sortit de casa a les 5 i començà a caminar sense rumb, i no sabia com, va arribar en aquell local on tothom semblava que tenia raons diferents a tots els demés per ser allí. Va seure en un d'aquells tamborets que giren sobre ells mateixos i va fer-lo girar per poder observar el panorama. Diversos grups d'amics, algun que altre home solitari, parelletes,...al intentar tornar a deixar el tamboret en la seva posició original, la seva cama va topar amb la d'una noia que semblava que compartia la tarda amb dues amigues: l'angoixa i la soledat, exactament igual que Ella. Va decidir dir un "perdó" subtil sense esperar resposta, però en va tenir: "no pateixis, he rebut cops molt pitjors", seguit d'un somriure igual de subtil que el seu "perdó".

Ella va tornar allí el següent diumenge i aquella noia era allí de nou, en el mateix tamboret. Ella va seure va dir bona tarda i com a resposta va rebre un somriure una mica més alegre que el darrer dia. Va encoratjar-se i va preguntar-li a aquella noia perquè anava allí cada diumenge i aquesta li va dir:"perquè no puc venir cap altre dia.". Ella no s'esperava tal resposta, potser havia estat un pèl massa enginyosa o potser li ho havia dit sense cap intenció burlesca.

El tercer diumenge va tornar a acudir a aquella cita que tenia acordada sense paraules. Va tornar a preguntar el mateix a aquella misteriosa noia i la resposta va ser inquietant: "encara no te n'has adonat que aquí canvia la jerarquia de tots els factors...?" seguit d'un somriure radiantment sarcàstic i obscur.

En la quarta cita, aquella noia no va apareixer però la cambrera tenia una carta per a ella:

"Per la noia inquietant" deia al davant del sobre.

"Gent; consumicions; mobiliari; el que sents...

Ja tens la resposta."

-Perdoni, aquella noia no li ha donat ni dit res més?
-No bonica, res més.

Ella va recordar: "...aquí canvia la jerarquia de tots els factors." Aleshores el més important, segons la carta, era el que sentia. Què voldria dir amb això? Els sentiments que tenia? Però si no havien parlat mai de les seves vides, ni tan sols sabien els seus noms. Però podria ser que...

-Disculpi, això que sona, què és?
-King Oliver.
-Què?
-Escolta'l.
-Per cert, aquell piano d'allà al fons...
-Dues setmanes.
-Dues setmanes què?
-Ets molt impacient, noia!

Uns quants diumenges més tard, tenint aquella noia al costat un altre cop, per primera vegada, Ella va descobrir que estava equivocada, tots els que eren allà, Ella inclosa, compartien el mateix motiu per assistir cada diumenge a aquella cita acordada sense paraules, acordada sense mirades, acordada sense pensar, acordada amb Jazz...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de harribitxi

harribitxi

14 Relats

11 Comentaris

14415 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Neix un dia de desembre de 1992 prop del Mediterrani, Tàrraco. I amb el temps fa de la música i la literatura la cara oculta de la seva lluna.