Hipocrítica

Un relat de: harribitxi

És molt provable que fagi massa temps que no m'aturo a pensar amb la mateixa calma amb què solia fer-ho; seus, t'observes per esbrinar si el somriure que has vist reflexat al vidre de la porta del menjador aquest matí quan hi has passat per davant continua essent el mateix. Massa temps que no em parlo amb veu dolça i maternal, com quan la tendresa de la que el dugué al món es transporta a aquell ésser vulnerable amb només sentir el batec del cor. Massa temps que no em jutjo objectivament, fent o dient les coses, deixant-les arrofredar i mirant-les de lluny mentre m'hi apropo a poc a poc mentre duc un vestit de nena gran, de persona sabuda. He degut deixar-me aquest costum en algun calaix amagat, en algun racó perdut entre llibres, quaderns i escrits bicentenaris.

Mentiria si digués sense miraments que la he buscat per arreu, armaris de l'habitació fosca que fa anys ningú utilitza si no és per desar els jecs el dia de Sant Esteve quan ve algú a dinar, sota els llançols llisos que no sé perquè mai faig servir, al costat del mocador de coll de color beige que de tant en tant em poso, entre les pàgines d' "Ecce homo", exhumant els més insòlits racons; en realitat però, del cert sé que no és precisament una de les coses en les quals he invertit el menor temps. Ben al contrari, acertaria en dir que ho he necessitat tant com les més bàsiques carències ser satisfetes per a conservar un mínim d'integritat, per poder continuar el camí sense tornar a ensopegar per dinovena vegada amb una pedra tan semblant a l'altra que m'atreviria a dir que és la mateixa.

He començat a construir sabent que el terreny era càrstic i en qualsevol moment cediria el marge, tenint en compte les futures conseqüències que podria comportar que només durés dues nits i que a la tercera, havent-se esfondrat el meu refugi, comencés aquella tempesta que, de fet, jo ja havia previst. I ara, amb nul paternalisme, em toca ser conseqüent com aquell que demanà ser el primer de totes totes sense sabuda de que la processó anava directa a l'infern. Tot i això, aquest em va explicar que el camí va ser tan plener que havent conegut tot el trajecte i la seva destinació, passaria un parell d'eternitats de katabasi en katabasi per tal de tornar a repetir-ho.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de harribitxi

harribitxi

14 Relats

11 Comentaris

14415 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Neix un dia de desembre de 1992 prop del Mediterrani, Tàrraco. I amb el temps fa de la música i la literatura la cara oculta de la seva lluna.