LA CAIGUDA

No s'hi va fixar bé.
Passejava, tot badoc, pel poble vell, quan en tombar una cantonada li va cridar l'atenció el nom del carrer. La rajola a la paret era força malmesa per l'impacte de mil pedres i algun balí, però li va semblar veure que hi deia "carrer sense sol". Vés quin nom per un carrer!.
La curiositat el governava i, tot remugant, va decidir que potser pagaria la pena de saber el perquè, d'aquest nom. Potser un carrer força estret de cases de molta alçada, potser encarat u orientat d'oest a est, o d'est a oest,...o potser tot i potser res de tot això, perquè després de fer, decididament , el primer pas endavant, es va trobar q ja no podria donar el segon. Es va abocar amb tot el pes del seu cos al fosc precipici que tenia davant seu i que no havia vist, i no va trobar on agafar-se, on poder arrapar-se per evitar la caiguda.
I va caure, a plom, al buit. Un buit fosc i fred on no es veien ni les parets ni el fons, i no se n'hi veien perquè no n'hi havien, i va entendre que aquella era la caiguda, la seva caiguda, que allò que l'havia engolit era el pou fosc i fred que sempre ell havia estat, la seva mateixa persona, la seva vida, un sense sentit amb principi i que ara trobava la fi. Va entendre que ell i el forat eren la mateixa cosa, una sola unitat.
Però abans d'abandonar-se a l'infinit, i en repassar en pocs instants el seu trist currículum vitae, en arribar al precís instant en què es mirava la llosa amb el nom del carrer, es va adonar de la traïció que acabava de patir. Allí no hi deia carrer sense sol: una dels nafres tapava un petit accent obert, el signe, la ratlleta que ho aclaria tot, allí hi deia, exactament, 'carrer sense sòl".
I així, ja més tranquil, va abraçar el destí proposat.