Kilòmetres

Va anar així, sense buscar-ho.
Anys d’anar amunt i avall per intentar fer negocis que poc em deixaven a mi. Engegar, parar i tornar a engegar.
Repetint de memòria trajectes cap a llocs on no hauria anat mai. Coneixent persones a les quals, més enllà del necessari, no calia conèixer.
I quan semblava que per fi podia reduir el voltar pels camins, vaig rebre un do que també era un càstig.
Lluny. Molt més lluny.
Obligant-me a deixar enrere tot allò que m’arrelava i m’omplia. Veient pel retrovisor com s’empetitia el meu origen.
Els trajectes van passar a ser més llargs i feixucs. En silenci, amb paraules i músiques de fons a les quals no prestava atenció.
Travessant paisatges que no veia, ni que els mirés. Arribant a llocs nous que eren tan sols adreces.
Fer kilòmetres i més kilòmetres que mai em duien on jo volia estar. On de veritat era.
El càstig més gran va ser aprendre que si no hi estàs, no ets. Per a alguns, els camins només tenen un sentit, una direcció.
Els kilòmetres són el preu de ser-hi.