Justícia o atzar?

Hi ha noms que ajuden a viure i n’hi ha que pesen com una llosa. Pregunteu-ho si no a la filla de l’Ernest Dou, a qui van batejar amb el bonic nom de Clara.

Un malànima, el tal Dou, a qui només recava que santa Closca no hagués estat admesa al santoral. Ni santa Clofolla, amb ressons potser més escaients. I no s’hi val com a excusa que el pocapena hagués conclòs al tercer mes d’embaràs que el projecte de víctima que s’anava formant en la ignorància del seu infaust futur era fruit de les apassionades rebolcades de la seva legítima amb l’adroguer del xamfrà. I tampoc no és que pogués estar-ne tan segur, perquè al cap i a la fi –no amb massa assiduïtat, tot s’ha de dir– ell mateix també exigia el dèbit matrimonial. Però era tossut de mena. Quan posava la banya en un forat no hi havia manera que la’n tragués, i així que es va convèncer que la infidelitat havia llevat fruit, va anar barrinant la idea de venjança.

Els primers rampells el van dur a imaginar execucions cruentes, budells escampats per damunt del mostrador davant ulls atònits de clientes esglaiades. O una bonica decapitació, amb la clepsa fent tomballons fins esbarriar alguna pila de llaunes o una estesa d’ampolles. Tampoc no es va estar d’especular amb una irrupció mil·limètricament cronometrada a la rebotiga del delicte que s’endugués per davant els cossos entresuats dels traïdors just en el moment del paroxisme amatori. Malaguanyades cabòries, res a fer: en Dou era un calçasses. I es va anar coent en l’amargor lenta de la desgràcia imaginada sense fer res de profit.

A mesura que passaven els mesos, el rancor es va anar concentrant en la panxa que creixia i en el nadó que s’anava formant. "Tu seràs el meu estigma, jo t’he d’amargar l’existència". Així de simple i així de bèstia. I va anar elaborant una densa teranyina de petites venjances, ben a la mida del seu pobre horitzó mental, la primera de les quals va ser la de penjar la llufa patronímica a la infeliç criatura.

De coartada en va saber trobar: de sobte li va venir una devoció fins aleshores de tots desconeguda per la besàvia de part de pare, una santa dona que –segons deia i era de difícil comprovació– l’havia omplert de petons i benifets quan era menut. I que ell li volia el nom per a la nena, que era el seu gust i el seu dret. I no hi ha res a dir. I tu muts i a la gàbia, que si jo parlés... I amb aquestes unes i algunes altres va arribar el dia del bateig: la Clara Dou esquivava els llimbs, però anava de cap a l'infern.

I ja sortien per la porta de l’església i enfilaven els graons de l’escala, quan un cop de vent va fer voleiar els faldons del vestit de batejar.

I va i li tapa la cara al pare cofoi, i aquest perd el món de vista, i ve que ensopega i llença la Clara enlaire mentre cau de cap i rodola escales avall. I l’adroguer (naturalment calia convidar-lo) entoma la nena, sempre a punt, l’home. Però el cotxe que passa no pot frenar a temps... Hi ha qui diu que encara sent el cruixir del crani i el silenci esglaiat que es va fer de sobte. I així va ser. Justícia o atzar? No ho sabrem mai.

Això sí, la pobra nena, ultra la creu del nom, ha hagut de traginar de per vida un ben inútil sentiment de culpa per haver contribuït sense voler-ho a la seva orfenesa tan matinera.