Cercador
Jo tinc un racó amagat
Un relat de: Jordi PiquerasAl menjador de casa dels pares, quan jo tenia poc més de deu anys, els mobles eren, allò que diuen, justos i necessaris. Una taula allargada de fòrmica que es podia estendre i per guanyar capacitat si venia més gent a dinar en dates assenyalades, les cadires per als quatre que érem, un bufet i, recordo que era de la mateixa llargada, un mirall penjat a la paret. A més, dues butaques de colors negre i vermell, entapissades d’aquell material que feia obligatori cobrir-les a l’estiu amb un llençol si no volies, literalment, deixar-te allà la pell. I per descomptat, el televisor. Un televisor dels que ara diem “de cul”. És a dir, que tenia un gruix prou ample per encabir en el seu interior els circuits, vàlvules i connexions necessàries per sintonitzar una de les dues úniques emissions disponibles.
Jo a aquella edat prestava tan sols atenció als programes fets per la canalla. Els germans Aragón començaven a fer les seves primeres aparicions televisives substituint als entranyables Chiripitifláuticos. Els caps de setmana, sempre hi havia algun programa d’entreteniment on els artistes de moda feien aparició cantant, en magnífic playback, el seu darrer èxit.
Un dia, no sé dir si feiner o festiu, passava pel davant del televisor, segurament del balcó cap a l’habitació jugant ves a saber a què. I de cop em vaig quedar palplantat a un pam del televisor encès. Ni em vaig fixar si un dels meus pares estava mirant aquell programa que tot just començava i jo destorbava ocupant la visió de la pantalla. Vaig quedar atrapat. I no ho va ser per les imatges d’aquell magnífic vaixell que amb el velam inflat pels vents navegava imponent. Va ser per la sintonia, això vaig pensar que era; la que acompanyava els títols de crèdit d’aquella telesèrie.
No sé recordar si cap altre dia va coincidir que jo veies el començament aquell, ni la resta de cap capítol. Ni tampoc em vaig assabentar com es deia. Però, sobretot, no vaig saber res més de la melodia que sonava.
I va quedar allà, en un lloc que no sé ben bé si és dintre del meu cap o potser jo tinc un reservori especial, un racó amagat on van a parar, com si fossin essències, les músiques i cançons que he anat escoltant, quedant a resguard fins que és el moment.
De vegades sembla com si una petita fuita es produís i deixés marxar lentament, en forma de record, els vapors de la música captiva. I aquella del televisor de quan jo era petit, de vegades sorgia provocant-me l’angoixa per no poder reproduir-la de nou per ignota. Fins que, passats els anys, molts, en una d’aquestes ocasions de fuita vaig tenir l’oportunitat de fer consulta al gran oracle que és Internet. I demanant-li amb les poques pinzellades d’informació que guardava a la meva memòria, vaig provar sort.
La xarxa em va respondre. Ho sap tot! La sèrie televisiva era La línia Onedin i la música, l'Adagio de Spartacus i Frígia d’en Aram Khatxaturian, una de les obres mestres del segle XX.
Ara que gaudeixo olorant sempre que vull aquest perfum, us convido a embriagar-vos d’aquesta dolçor.
Jo a aquella edat prestava tan sols atenció als programes fets per la canalla. Els germans Aragón començaven a fer les seves primeres aparicions televisives substituint als entranyables Chiripitifláuticos. Els caps de setmana, sempre hi havia algun programa d’entreteniment on els artistes de moda feien aparició cantant, en magnífic playback, el seu darrer èxit.
Un dia, no sé dir si feiner o festiu, passava pel davant del televisor, segurament del balcó cap a l’habitació jugant ves a saber a què. I de cop em vaig quedar palplantat a un pam del televisor encès. Ni em vaig fixar si un dels meus pares estava mirant aquell programa que tot just començava i jo destorbava ocupant la visió de la pantalla. Vaig quedar atrapat. I no ho va ser per les imatges d’aquell magnífic vaixell que amb el velam inflat pels vents navegava imponent. Va ser per la sintonia, això vaig pensar que era; la que acompanyava els títols de crèdit d’aquella telesèrie.
No sé recordar si cap altre dia va coincidir que jo veies el començament aquell, ni la resta de cap capítol. Ni tampoc em vaig assabentar com es deia. Però, sobretot, no vaig saber res més de la melodia que sonava.
I va quedar allà, en un lloc que no sé ben bé si és dintre del meu cap o potser jo tinc un reservori especial, un racó amagat on van a parar, com si fossin essències, les músiques i cançons que he anat escoltant, quedant a resguard fins que és el moment.
De vegades sembla com si una petita fuita es produís i deixés marxar lentament, en forma de record, els vapors de la música captiva. I aquella del televisor de quan jo era petit, de vegades sorgia provocant-me l’angoixa per no poder reproduir-la de nou per ignota. Fins que, passats els anys, molts, en una d’aquestes ocasions de fuita vaig tenir l’oportunitat de fer consulta al gran oracle que és Internet. I demanant-li amb les poques pinzellades d’informació que guardava a la meva memòria, vaig provar sort.
La xarxa em va respondre. Ho sap tot! La sèrie televisiva era La línia Onedin i la música, l'Adagio de Spartacus i Frígia d’en Aram Khatxaturian, una de les obres mestres del segle XX.
Ara que gaudeixo olorant sempre que vull aquest perfum, us convido a embriagar-vos d’aquesta dolçor.
Comentaris
-
Embriagadora[Ofensiu]Montseblanc | 19-09-2025
Doncs gràcies per compartir aquest perfum que durant tants anys has portat als teus "arxius interns". Crec que tots tenim raconets d'aquests i, de vegades, el viscut queda allà per sempre, a la foscor. Has estat de sort i, de retruc, nosaltres també, és preciosa aquesta música.
Per cert, la teva descripció de la llar m'ha transportat a casa meva quan era una nena, excepte per les butaques entapissades d'escai, que a casa no en teníem.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Recompte
- El seu cel
- No vàrem saber
- Abandonar-me
- La meva infructuosa relació telepàtica amb les mosques.
- ? dC - El cercle complet
- 2.100 dC - La màscara de la veritat
- 2.040 dC - L’ordre de les màquines
- 2.000 dC - Pantalles al paisatge
- 1.970 dC - El crit i l’esperança
- 1.960 dC - La dolça malaltia
- 1.940 dC - El silenci imposat
- 1.939 dC - L’exili de la memòria
- 1.910 dC - El capvespre dels déus
- 1.900 dC - El somriure del vell obrer


