Jo que soc un pobre esguerrat!

Jo com que soc un pobre esguerrat t, desde fa vint anys espero asegut a una cadira al raco mes fosc del Bar.
Tot va començar quan jo era molt jove i a la sortida de la Universitat anava a estudiar a un bar propet. Alli em sentia be.
Era quasi estiu i i va semblar que el sol entres per la porta. Jove bonica extranjera amb la seva motxilla no gaire neta a l'espatlla.
Es va sentar i va demanar un cafe amb llet, va estendre devant seu tot de planols i informacio de Barcelona.
Se la veia alegre i propera, va ser amor a primera vista.
Es begue el seu cafe amb llet, recolli papers i motxila i va passar molt aprop meu. Els seus ulls verds us juro que reien i em va mirar a mi., jo un pobre esguerrat.
Les nostres mirades s'abraçaren per un llarg instant. Jo tenia quasi la paraula a la boca, ella esperaba els meus mots.
Pero con que soc un pobre esgerrat, vaig pensar en la came mes curta que l' altre i no vaig dir res. I ella va marxar i em va fer un sonriure com invitan.me a seguirla.
Pero jo com que soc un pobre esgerrat, no vaig posar.me dempeus, no volia veura el seu menypreu en la mirada.
I com que soc un pobre esguerrat, cada dia torno al bar per tornar a veure.la.
D'aixo ja fa mes de vint anys, i començo a pensar que no es la cama., que tambe soc esguerrat del cervell.