JAZZ

Un relat de: gustav
Quan hom es troba davant d'un fenomen desconegut —encara que prèviament hagi rebut informació de tercers— el primer que ha de fer és aproximar-se'n amb cautela, mirar de passar el més desapercebut possible i esdevenir quan més mimètic millor. Per molt que els esdeveniments que l’envolten el trasbalsin o, simplement, no els pugui assimilar fàcilment, el més aconsellable —tenint en compte el terreny aliè que trepitja— és estalviar judicis i reflexions espontànies i deixar per més endavant —ja envoltat per cercles amics o afins al seu esperit— les valoracions dels fets.
I és que qualsevol aventura en un país llunyà representa —especialment en els anys de joventut— una experiència irrepetible que haurà de marcar l'individu per tota la vida. Aproximar-se, barrejar-se o conviure amb una cultura estranya comporta el perill de ser anul·lat, absorbit pels costums de la comunitat adoptiva. Només un subjecte de fortes conviccions i íntegre en les seves creences podrà combatre la temptació d'acceptar les normes establertes, especialment si es tracta d'una societat inferior.
Durant els primers anys del segle XX vaig haver de viatjar —per circumstàncies de treball que ara no vénen al cas— alguns cops a Nova Orleans. Degut a la gran distància que em separava d'aquesta ciutat americana, solia allotjar-m'hi durant vàries setmanes fins resoldre tots els assumptes que m'havien dut fins allà.
Amb l’esperança que la meva condició d’europeu passés completament desapercebuda, els primers viatges em vaig capbussar de ple en els meus negocis, indiferent a aquell univers acolorit que s’expandia al meu voltant. Però, de mica en mica, esperonat pels meus socis comercials i, amb la ferma intenció de no semblar-los descortès, vaig anar descobrint les diferents cares d’aquell indret que es movia sincopadament. Guiat pels meus cicerones vaig descobrir una barreja de ciutat cosmopolita i provinciana, en alguns casos ostensiblement burgesa i en altres –degut a la seva qualitat de ciutat portuària— vulgar, bruta i perillosa. Així –degut als contrasentits culturals dels quals s'enorgullien els seus ciutadans— es podia trobar en un mateix carrer dues o tres esglésies de diferents confessions barrejades amb algun prostíbul de luxe i, a la cantonada següent, una negra pollosa que et llegia –per quatre xavos— les ratlles de la mà o t'oferia l'oportunitat d'escarnir els teus enemics clavant agulles de cap en un ninot de drap.
Tanmateix, la sacsejada més forta que recordo per a la meva moral irreprotxable va ser la primera visita a Storyville, el barri dels bordells i la perversió. Déu, o el mateix diable, havia volgut —per alguna causa que encara avui desconec— posar-me a prova arrossegant-me a aquell indret de luxúria i depravació. Mentre em passejava a contracor pels carrers polsegosos guiat pels meus amfitrions no podia deixar d'imaginar —embolcallats per llardosos llençols— els lascius clients dels prostíbuls fornicant amb marcolfes de les més diverses procedències geogràfiques. A més, l'estómac se'm regirava cada cop —i no n'eren pocs— que alguna d'aquelles barjaules, ensumant carn tendra, s'aproximava —sota el divertit escrutini dels meus acompanyants— per oferir-me els seus serveis sexuals. I encara que tot el barram que circulava pel barri no era digne de consideració —algunes lluïen la meitat de dents endolades i un bigoti més que evident—algunes d’elles —de pitram exuberant i culs voluptuosos— protagonitzaven els meus somnis fent-me aixecar a mitja nit per pal·liar –a base d’aigua freda— la febre produïda pel seu record.
En visites posteriors, però, deslliurat dels trasbalsos dels primers temps, em resultava divertit observar la corrua de púrria que entrava i sortia dels diferents antres. Espanyols, francesos, xinesos, holandesos i, per suposat, negres, conferien a aquell petit món un color diferent, impossible de reproduir en qualsevol altre indret del planeta. Es parlaven totes les llengües imaginables i el batibull d'idiomes, dialectes i parles era tal que la majoria d'usuaris d'aquella fira dels vicis humans només es podien entendre fornicant o amb el llenguatge universal de la música, l'altra gran atracció de Nova Orleans.
I és que aquella ciutat tenia una dèria especial per la música. Les desfilades i els concerts a les glorietes dels parcs eren el pa de cada dia i tots els ciutadans s'entestaven en sortir al carrer per celebrar qualsevol esdeveniment al so de trompetes i trombons. Els dies assenyalats —abundats al calendari— les avingudes s'omplien de gent enfervorida que esperava el pas dels músics amb els seus uniformes pseudomilitars i els seus moviments coreogràfics. Cada grup o associació de la ciutat disposava del seu conjunt. Evidentment hi havia bandes de negres i de blancs, però també la de tal parròquia o la de tal altra, la del gremi de flequers, la de la policia, la de la marina i així gairebé fins a l'infinit.
Certament la ciutat es tornava boja per aquell tipus de celebracions i, durant les desfilades, eren freqüents els duels musicals. Quan dos grups es trobaven casualment en una cruïlla s'embrancaven en una mena de competició de música improvisada i ball que provocava en els vianants, i en les dues comitives, un èxtasi inexplicable. Els espectadors animaven als uns i als altres i, al seu temps, —encomanats per l'energia de les interpretacions— deixaven que els seus cossos es lliuressin al ritme de la música.
Al principi aquest tipus d'espectacle m'inquietava i solia programar els meus viatges esquivant qualsevol celebració. Però, ben aviat, vaig adonar-me que evitar les efusions festives —com ja he dit omnipresents durant tot l'any— d'aquella ciutat esbojarrada era quelcom més que una utopia i que, en dies de gresca, fins els senyors més distingits s'unien, amb totes les conseqüències, a la celebració de processons, desfilades i, fins i tot, enterraments.
Tanmateix, la proliferació de locals de baixa estofa al barri de les putes atreia —a més de puces, indesitjables i mamarratxos— músics de totes les condicions. Qualsevol indret amb unes mínimes pretensions disposava dels serveis d'almenys un músic per distreure la parròquia. El jazz, la música del moment, s'escolava –amb una remor característica— pels finestrals dels diferents tuguris barrejant-se amb l'aire tebi de la nit –mentre els mariners deambulaven pels carrerons aferrats als malucs poderosos de les seves concubines.
Val a dir que aquella música, en qualsevol dels seus formats, despertava en mi sentiments contraposats. La menyspreava, per antinatural i per representar la veu d'aquells micos salvatges que oblidant el seu passat d'esclaus remenaven els seus culs negres per la ciutat, alguns irreverentment vestits com autèntics cavallers. Per altra banda, reconec que despertava alguna força en el meu interior que, al temps que em turmentava, no podia deixar d'admirar i, en secret, desitjar.
Tot plegat una gran contradicció per a algú que havia visitat els millors teatres d'òpera de tota Europa i que, per refrenar els instints produïts per aquells acords demoníacs, necessitava intenses sessions de penitència. Alguna cosa misteriosa s'amagava en aquelles veus rogalloses i profundes, com un lament d'ultratomba que, talment, quedava també palès en els sons provocats per l'alè filtrat a través dels immensos llavis d'aquells indígenes i que feia parlar els seus instruments atrotinats. Més tard aquella música genuïnament americana creuaria l'oceà i posaria mitja Europa als seus peus, impel·lida per la necessitat apressada d'oblidar la desfeta dels camps de batalla. I jo, instal·lat en la benaurança produïda per la prosperitat dels meus negocis, observava el fenomen amb escepticisme i arrogància convençut que tot allò no seria —com n’estava d’equivocat!—més que una moda passatgera. Però ara —atrapat en un cos ancià que no obeeix a les meves ordres— no puc fer altra cosa que reviure aquells dies amb enyorança mig penedit de no haver-los aprofitat millor. Encara que, com és sabut, de la nostàlgia dels vells sovint no se n'ha de fer cas.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de gustav

gustav

60 Relats

90 Comentaris

36792 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
M'agrada escriure. Escric sense pretensions i sempre que puc, quan no puc (qüestió d'obligacions quotidianes), me n'adono que ho enyoro massa.

jsimon24@xtec.cat