Ja no s'amaga el Sol

Sempre m'han agradat els dies d'estiu per les seues nits. Aquelles nits en les que després d'estar estudiant, llegint o mirant la tele t'apeteix eixir a la balconada per mirar les estrel·les i perquè l'aire et refresque una mica.

Encara recorde la meua infància quan mon pare em deia "mira! Aquella d'allà és l'estrel·la Polar, els mariners la fan servir per guiar-se en la nit, i aquell grupet d'allà és la constel·lació d'escorpió, la veus?" i esque de segur que tothom quan encara era un nen ha gaudit alguna vegada d'aquests puntets tímids que es veuen entre el cel fosc.

Ahir a la nit estava estudiant i, un cop vaig acabar m'apetí eixir a la balconada per prendre l'aire i gaudir del paisatge de la nit però, quan ja estava fora m'adoní que potser m'haguera equivocat, era de dia! El cel era de color taronja, taronja fanal. I esque quan aní a buscar aquelles estrel·les que mon pare m'ensenyava de petit no vaig veure'n cap. Pensí en els mariners que s'orientaven amb l'estrel·la Polar, segur que s'havien perdut. I nosaltres?