Ja no ens queda res més a dir-nos

De debò que ja no ens queda res més a dir-nos. No insisteixis que m'avorreixes. No provis d'encisar-me com abans. Tampoc prometis, que mai has cregut en les promeses. T'ho tornaré a dir si vols: ja no tinc res més a dir. De tota manera, mai em vas escoltar quan sí que en tenia. Tan sols ho fingies i jo feia veure que no me n'adonava.
El teu cos és d'heura, tan atractiva i salvatge al principi i tan angoixant al final quan ja no té més espai per ocupar. No intentis excusar-te ara, que mai t'ha sortit bé.
La teva ment és com un xuclador enorme on empresones golosament el que és amable, amistós, pur o creatiu dels que t'envolten, mentre que el que en resta - les despulles - ho aboques a qualsevol indret ombrívol i lleig. Com més lleig millor. He descobert que t'agrada veure el desconcert i l'admiració en els rostres dels altres. També ho vas fer amb mi. Per això ja no tenim res més a dir-nos, perquè ja no em queda res per oferir-te. I ara, quan hi penso, no sé perquè t'oferia ofrenes cada dia si els meus sacrificis no concloïen amb el favor dels Déus, és a dir, els teus.
Deixa d'afalagar-me amb les mateixes frases de sempre, que els teus somnífers ja no em fan efecte. I no vull més calmants. Tampoc em regalis més mirades provocadores que ja no m'exciten, tan sols em disgusten. No són d'aquest món perquè no ets més que un simple agregat de records, tu que et creus tan poderós.
No te m'acostis per intentar simular que m'acaricies, que des de sempre he sabut que el meu cos et repugnava. I si no recordo malament, crec que mai et deixaves tocar per ningú. Segurament et creies massa invencible. A vegades em semblava veure en tu un estrateg militar, ambiciós, amb la bossa plena de plànols i projectes per conquerir més i més terrenys. Potser per aquest motiu mai em deixaves esguardar dins la teva motxilla.
No em parlis, no em miris, no em toquis, que les teves justificacions són les mateixes que les d'un animal indomable. Tu ets així, és la teva naturalesa, estàs cablejat des que vas néixer. La veritat és que tampoc hauries intentat trencar amb el teu absurd determinisme; t'anava massa bé i sempre semblaves convincent. A tu no et feia falta mentir: t'havies apropiat de la veritat i la feies anar com volies. Com a tots els altres; com a mi.
Atura't; desacostuma't de pensar sempre per mi, de parlar en boca meva, de mirar-me i fer-me creure que m'estimes. Mai has tingut gaire a donar, i bé que volies rebre molt a canvi. No intentis consolar-me perquè no podràs, que el robatori i l'estafa, senyor meu, no són tan opacs com el teus ulls i la teva ànima, feta de trossos de tots els fantasmes coneguts.
No fingeixis de nou, que sé que no t'importa perdre'm.
No provis d'engelosir-me amb altres dones, que ja no em queda més gelosia a pair.
No intentis afeblir-me, que ja no es pot ser més submís.
Senyor, no insisteixis, ja no ens queda res a dir-nos. De debò que ja no em queda res a dir.