Irina - II Part

Passat l'estiu, vam tornar a anar al gimnàs. La sorpresa per tots els que ja coneixíem la Irina va ser excepcional. Havia experimentat un canvi tan radical que semblava que l'hi haguessin tret deu anys de sobre, s'havia aprimat, tallat el cabell a l'ultima moda i se l'havia tenyit de ros platí, molt afavoridor per cert, també havia incorporat al atuell llentilles que variava de color per tal de fer conjunt amb la roba d'estil sensual que ara vestia. Tot plegat, l'hi donava un aire a lo "femme fatale" de pel·lícula de François Truffaut que agreujava la prepotència que ja apuntava en el curs passat. Ara és mostrava més oberta, espontània, però sobretot, hi havia afegit un aire de diva, segura del seu potencial, gaudia presumint de ser capaç de conquerir a qualsevol persona que es proposés, coquetejant a la descarada amb tots els homes que tenia a l'abast, no l'importava l'edat, ni si estaven aparellats, casats o solters, tan sols era com un joc per demostrar-se i mostrar-nos el seu poder i encant. La majoria de companys, que ja se'n havien fet una idea d'ella, criticaven el seu comportament, encara que procuraven acceptar-la tal com era, ja que en el fons, la Irina tenia un carisma especial, les seves dèries i excentricitats tenien el seu morbo, i això atreia la gent.
Abans de Nadal, vam fer un dinar al mateix gimnàs, va ser un èxit. Jo com que sóc fotògrafa, vaig ser l'encarregada de fer el reportatge per immortalitzar el moment.
Durant les vacances d'aquestes dades, com és habitual a casa ens reunim amb la família, i alguns amics. Un dels dies, vaig convidar a dinar a casa a l'oncle Jordi, el germà gran de la mare que s'havia quedat vidu recentment, i amb qui sempre havíem congeniat molt. A la sobretaula vaig ensenyar-li les fotografies del gimnàs per tal de distreure'l una mica. Ell és va quedar d'una peça, com si hagués vist un fantasma.
Jo mirant-lo inquisitivament, tot fent broma vaig dir-li:
- Tiet!! tu segueixes com sempre! Ja has vist massa dones juntes i t'has posat nerviós...ja. ja. ja! inclús se't desvia un ull i tot.
Ell, amb un posat seriós, ignorant la meva broma, em va preguntar com es deia aquella noia tan llampant.
- Ah!! La Irina, ja sabia jo que t'agradaria aquesta! Vaig contestar-li amb ironia.
Va sorprendre's del nom i em va dir que s'assemblava molt a una noia que havia conegut en el passat i que li havia causat molts problemes. Segur que deu haver canviat molt el seu aspecte actual, va dir l'oncle, fa tan de temps d'allò. Però a part del color del cabell, per l'edat que representa i algun detall més, com l'expressió, mirada desafiant, posat de supèrbia, diria que és ella, o hi te molta retirada.
... Palmira Martínez és deia i va començar a explicar una de les seves històries amb que tot sovint ens obsequiava i avorria. Però per variar, aquest cop, vaig repetir sorpresa i interessada:
- Martínez? La Irina se'n diu de Martínez!
En aquell moment, vaig tenir com una mena de premonició i en lloc d'escoltar-lo per no fer-li un lleig com tantes altres vegades, el vaig fer feliç demanant-li que m'expliques tot el que en sabia d'aquella tal Palmira.
La intriga estava servida, per un instant, em va semblar que tots els altres convidats desapareixien, que només érem l'oncle i jo gaudint com quan era nena i m'explicava contes plens de fantasia.
La historia de la Palmira o potser la Irina captava tota la meva atenció.
El tiet va començar com sempre:
...Quan jo era jove i estava al tribunal de menors aquí a Barcelona, se'ns va presentar un cas de una noia molt problemàtica, provenia de un hospici, on deien les monges que havia ingressat recent nascuda, no hi havia constància de qui l'havia portat. El que encara recordaven era el caràcter difícil que va anar agafant a mesura que creixia, el seu tarannà, esquerp i poc amigable. Sempre s'havia mostrat introvertida, rebel, i mal creient, no tenia afecte per ningú, i eren freqüents les baralles que provocava amb altres companyes. Quan la vaig conèixer, devia de tenir uns 15 anys i ja l'havien adoptat un matrimoni sense fills de situació econòmica estable, molt bona gent, l'educaven tan be com sabien, però no se'n sortien gaire be, els hi va portar més disgustos que altre cosa. Ja els havien avisat al hospici, del caràcter rebel que tenia, però per ells va ser un repte, la van conèixer i anaven a veure-la sovint per tal de decidir-se a acollir-la. Palmira tenia molta intuïció i sobretot un desenvolupat instint de supervivència. Volia sortir de l'hospici i va desplegar totes les seves arts per tal de guanyar-se l'afecte de aquell matrimoni, mostrant una fingida alegria cada vegada que la visitaven, sabia treure la seva faceta de nena trista i abandonada, necessitada d'afecte. Aviat es va guanyar la simpatia d'aquell matrimoni que es compadia d'ella, creient que sols li calia una llar on l'estimessin i cuidessin. Però no van tenir sort, un cop a casa, la nena agraïda i silenciosa va fer-se fonedissa, per donar lloc a la veritable Palmira, egoista, mal creient i gens respectuosa amb aquella pobre gent que havien dipositat en ella tota la seva confiança i bona fe.
La primera vegada que van requerir els meus serveis va ser perquè l'havien detingut per un petit furt. Tal i com establia la llei, en aquests casos, jo com a advocat del tribunal de menors, tenia que fer uns controls per tal de fer-ne un seguiment. Parlava amb els pares i desprès amb ella per separat. De seguida em vaig adonar que aquella criatura els donaria molts problemes, és revelava de tot, no tractava gens bé als seus pares adoptius, queixant- se de tot. Deia que la obligaven a anar a un col·legi que no li agradava, que no tenia llibertat, que eren uns vells fastigosos que la volien utilitzar de serventa. Que no l'estimaven no!! que només l'havien tret d'allà per aprofitar-se'n. Deia que quan fos major d'edat marxaria i no la veurien mai més.
Vaig fer-ne el seguiment prenent-me el cas com una cosa personal. Ja que vaig arribar a compadir-me d'aquella pobre gent, arribant fins i tot a fer-hi una bona amistat. Si s'haguessin imaginat tot el que va esdevenir, segur que no l'haurien adoptat.
A més la Palmira tenia un art especial per guanyar-se a la gent que l'interessava per poder aconseguir-ne el que ella volia i jo per no ser menys, també vaig caure a la seva xarxa, encara que no del tot, d'alguna cosa m'havia de servir la meva fama de jutge incorruptible, intel·ligent i just, que m'havia portat a ocupar un càrrec com el que tenia. Certament, els Martínez tenien tot el meu suport i me'ls creia totalment, però aquella criatura m'havia ben encisat, encara que repeteixo, no enganyat, però potser vaig ser mes benvolent amb ella del que hauria de haver estat. Quan jo la renyava i li volia fer veure lo afortunada que havia estat, amenaçant-la de tornar-la al hospici, si no canviava la seva actitud, Ella aconseguia tocar-me la fibra sensible, tal com si fos un gatet indefens buscant el perdo del seu amo per haver-lo esgarrapat.