In memoriam

Menuda i revellida, passeja la imatge entre les mans, tan aspres i gastades com el cul de la cadira on reposa. L’aflicció per l’absència l’estreny miserablement i un instint ancestral l’uneix encara més a l’objecte de paper.

La foto, en blanc i negre, antiga, petita (d’aquelles de cartera), gastada, amb la vora fent serrell (com ínfimes banderoles de revetlla). Ell, mig de perfil, cabell negre, lluent de brillantina, abundant, una bona tofa, vaja. El somriure, elegant i oblic, no pas forçat. La mirada, perduda, somiadora, misteriosa fins i tot, esperançada? Pot ser. Al darrera, una escriptura difícil, escassa, concisa i sincera, inclinada i tremolosa, de mà inexperta, llegida mil cops ,ara, esvaïda per una llàgrima.

Amb les mans tremoloses s’arregla el monyo que sembla un cabdell de llana grisa mentre enyora el sabor de les coses quotidianes, esqueixades de la realitat bruscament, sense cap senderi. Llavors, una vella melodia, potser un bolero, s’escola furtivament en la seva memòria ferida, transmutant el miserable espai en una revetlla i el seu cos ancià, indumentària aràcnida inclosa, en el d’una jove il·lusionada.

Ballen, riuen, es miren, primer amb vergonya, després millor, directament als ulls, ella des de baix, és que ell és un homenàs, ha vingut a treballar al pont, ja era hora que el construïssin, que hem de fer una volta per travessar el riu... diu ella, perquè no sap què dir, però també perquè li encanta l’accent tan divertit que té, ara, quin encert, se’n recorda de les paraules de la mare, coneixement! vigila amb els italians que són molt “salameros”, ai mare deixa’m estar que ja pararé compte, li contesta, encara que, ara, que el té davant, no pot fer una altra cosa que mirar-lo, escoltar-lo, desitjar-lo, vaja, oblidar els patiments de la mare, perquè ara ja sap que l’home que ha vingut a construir un pont, en realitat, ha vingut a fabricar-li una altra vida.

I és una llàstima perquè l’home de la seva vida ara és només una foto en blanc i negre, antiga , petita i gastada, d’aquelles de cartera, amb la vora de serrell, que ara vola i, a estropades, s’entesta a no caure encara al riu.