Il·lusió d'hivern

Va aparèixer tan silenciosament, que li va ser impossible de recordar quan l'havia vist per primer cop. Un capvespre qualsevol, en aixecar la vista del terra, s'adonà de la seva presència, i li va donar la impressió que sempre havia estat allí. El seu esperit, però, va copsar la seva bellesa com si mai abans no l'hagués vista, i s'impregnà profundament de la seva essència. Poc importava ja quan havia aparegut en realitat; ell la va contemplar un capvespre de finals de tardor, i aquell esguard quedà, des de llavors, gravat en la seva mirada.

Quelcom d'aquella visió l'impactà amb gran força, i durant un temps restà com esbalaït; no era capaç d'entrendre per què aquella imatge el fascinava com cap altra cosa en el món, i, alhora, no en podia apartar els ulls ni per sol moment. Era un desig com nascut de les entranyes, que l'incitava tothora cap a ella, un desig que el posseïa i que era incapaç de controlar. Què era exactament el que l'atreia d'aquella manera, mai no ho sabria, però arribà a creure que era aquella llum pàl·lida, que brillava com un breu somriure enmig d'una melodia trista, la que l'havia emocionat desesperadament. Maleïda llum, que un cop contemplada mai més no va poder esborrar de la memòria! L'observava amb el foll anhel d'alguna passió irresistible, secreta, que només la salvatge mirada dels seus ulls delataven.

No hauria pogut recordar, tampoc, quant de temps va romandre així, contemplant-la i desitjant-la, assaborint la seva olor, imaginant la seva veu i bebent la seva llum. Un cert dia, però, amb la llum de l'albada que anunciava un matí d'hivern, aquella visió s'esfumà de sobte, i mai més ja no va reaparèixer. La va buscar durant molts dies; embogit, desesperat, la va cercar debades, com, des del primer instant, va saber dintre seu. L'havia perduda, per sempre. L'havia perduda, i res més no importaria. Comprengué llavors tot l'impacte d'aquells mots: per sempre.

S'havia enamorat d'una brillant, llunyana estrella, que sempre havia romàs inabastable; ara, a més, l'havia perduda. Poc hi podia ja fer, l'insentat: s'havia enamorat, un capvespre qualsevol, d'una distant estrella, i s'havia condemnat, per la resta de la seva vida, a esguardar el cel infinit, aquell cel seu que estava com orfe, que havia quedat tan prematurament ennegrit.