Il·lusió del viatge migratori... La carta de la Stella

Estimada mare,

Abans que les notícies arribin per un parent o veí, m’adreço a tu amb aquesta carta per explicar-te alguns dels meus somnis, i també algunes de les meves decisions agosarades.
Mare, no ploris!

Ara viatjo cap a la incertesa i travesso el mar, l’estret de Gibraltar, com un pont que em porta fora del meu espai familiar que estimo, aquell que els llibres anomenen espai de confort.
Aquesta decisió és un viatge d’il·lusió ple de perills. L’ansietat recorre les meves venes, la meva pell i encara no he arribat a destí. Diuen que milloraré, però no ho sé. Tan sols dir-te que tinc la sensació que travesso un pont que em porta cap el no-res.
Només puc dir-te: mare, no ploris! Sé que lluitaré i estaré bé.

La meva amiga Doris ja ha fet aquest viatge cap a Barcelona i fins a Vic, i vindrà a buscar-me a l’estació i em donarà allotjament els primers mesos fins que jo, m'obri camí. Encara no tinc feina, però en trobaré. Sé que hauré d’amagar-me algun temps perquè estaré sense papers. També sé que la Doris m’acompanyarà en aquesta descoberta perquè ella ha passat per tot això i al final ha aconseguit el permís de treball i residència.
Diu que han estat moltes hores de treballar dur a les càrniques d’Osona però que si aconsegueixes mantenir-te lliure de nuvis i fills, pots conservar les energies per treballar moltes hores i al final aconseguir els papers. També diu que és qüestió d’anar canviant de feina, i no buscar-se problemes. També diu que ajuda molt estar en una associació formada per la nostra gent de Ghana perquè allà t’informen i t’ajuden amb el tema dels papers, contactes per feina i pots trobar-te com a casa parlant les nostres llengües. Serà el meu cercle conegut. Però la Doris també m’ha explicat que cal evitar alguns homes dels nostres que a vegades enganyen i busquen dominar als que arribem de nou. La Doris els hi diu mafiosos perquè s’alien amb els d’allà i no ajuden, ens creen problemes, i a les dones encara més.
Mare, no ploris!

Jo treballaré i us enviaré diners i no vull nuvis, cap marit, ni fills perquè ara no és el moment de més complicacions. Quan m’hagi establert amb papers i casa podré recollir a l’Anthony, aquest meu fill que sé que tu cuidaràs molt bé mentre jo sigui fora. Digues-li que l’estimo moltíssim.

No ploris, mare! Jo estaré bé.
Ja saps que sóc forta i valenta! No tinc por!
T’estima, la teva filla, la dels ulls brillants i la veu cridanera que mai t’oblidarà.

Stella.
Novembre, 2011
______________________________________________

Han passat 6 anys i la Stella encara no ha aconseguit regularitzar la seva situació. Encara no ha portat amb ella a l’Anthony que ja té 15 anys i encara viu a Ghana amb la seva àvia.

Stella, ara té un fill nascut a Osona, producte de la seva relació amb Francis que treballa a les càrniques, mentre ella es queda a casa a cuidar d’en Thomas.
Stella, somnia que quan el petit vagi a escola ella tornarà a treballar de neteja a les fàbriques per aconseguir diners i enviar-los a la seva mare per a que l’Anthony pugui estudiar allà, a Ghana.
Entre tant, Stella va a classes de català a un Casal on les dones poden dur els nens menors de 3 anys i anant aprenent l’idioma, relacionar-se amb altres dones diverses i fer tallers pre-laborals per anar-se obrint camí fins que el petit vagi a escola. Aprendre l’idioma, aclarir-se amb tots els papers i gestions administratives d’aquest món tan complicat i car on fa 6 anys que va aterrar.

Stella està cansada i ja no li brillen els ulls, però cada dia es diu a si mateixa: sóc forta, valenta i puc tirar endavant!!!


Romy Ros, Novembre 2017

Nota de l’autora: Els personatges del relat són ficticis, tot i que, qualsevol similitud amb la vida real, no és pura casualitat.