Cercador
I observo de lluny la meva vida
Un relat de: rbbarau- Compartir:
M'encanto mirant la lluna. Mentre se m'escapa una vida jo penso com s'ha de viure.
Em cega la llum invisible d'una força que em lliga a les paraules i que m'obliga a explicar-ho tot bonic...
I mentrestant, des de dins la meva bombolla, se'm perd el temps... ja no ric, ja no ploro, ja no sento... Entenc el món com si cada fet fos conceqüència d'un altre, i d'un altre i d'una llarga fila d'altres fets: uns conceqüencia dels altres... un ordre que jo no pugués canviar...com si la història no anés amb mi... com si la meva vida no fos només meva.
Comentaris
-
ambre | 07-07-2006
És preciós aquest relat me'n alegro d'haver-lo trobat.
Expresses amb senzillesa la complexitat d'un cosmos canviant, la realitat assaborida amb tendresa i humilitat ....
-
els he llegit[Ofensiu]Perestroika | 07-07-2006
tots d'una tirada! M'han agradat molt, però m'he quedat amb ganes de més. Demano massa?
Un dolç petó.. -
^^ [Ofensiu]_shamandalie_ | 20-10-2005
Roser! hetrobat el teu escrit així per casualitat, no sabia que era teu i me n'he enamorat, després he vist rbbarau :O juu!! ke bé que escrius!! jo he penjat malenconia ^^(no et fa res no? =P).. yo tb m'he sentit aixi roser aixi com dius, veient que no controles ni la teva pròpia vida, vaig arribar a aprendre a desfer els nusos que se'm feien a la gola amb la mateixa facilitat amb que se m'hi posaven, pk ja no hi donava ni importància, semblava rutinari i tot, però en realitat, hi penses, i x mes k estiguis trist, pk no entens la vida ni tentens a tu mateix, i no entens a ningu i ni saps ki ets, hi ha tants motius x ser feLiç..!!
irene^^ -
Roser preciós...[Ofensiu]N | 20-10-2005
En serio...m'encanta...m'encanta la teva capacitat de descriure certs moments...certs sentiments...Un petó!
-
la vida...[Ofensiu]Capdelin | 20-10-2005 | Valoració: 10
és nostra, però hem de pagar l'hipoteca per viure... som nosaltres i els altres, les circumstàncies, els fets colaterals, els efectes secundaris...
però... sempre podem reexir i seguir camins amb certa llibertat condicionada...
una abraçada!
