HORES NO VISCUDES

Només havia passat una vegada per aquesta carretera, però d’això ja fa molts anys. Va ser un dia d’estiu, calorós, amb un cel clar i un sol enlluernador. Malgrat el temps transcorregut des d’aleshores, recordo perfectament aquell tram recte, d’uns dos kilòmetres, que em va provocar una neguitosa i estranya sensació de solitud mentre hi circulava. Un calfred em va recórrer tot el cos i vaig sentir males vibracions. També recordo haver premut l’accelerador a fons, per tal de sortir-ne el més ràpid possible. De fet, aquell tram no tenia res d’especial, però alguna cosa el feia singular. No sabria dir el què. A una banda hi havia un bosc feréstec, fosc, espès i agarbuixat, amb frondosos arbres i atapeït d’esbarzers, argelagues, aranyoners, arbusts espinosos i tota mena de plantes arbustives, que formaven una bardissa absolutament impenetrable. A l’altra, extensos camps perfectament llaurats que formaven un paisatge de suaus ondulacions.

Res no justificava el meu neguit ni la meva sensació de solitud, doncs els camps treballats em parlaven de la proximitat humana i la serenor del cel i la lluminositat del dia donaven vida al paratge. Però la veritat és que fins que no vaig sortir d’aquell tram de carretera, no van apaivagar-se del tot les males vibracions. No crec en l’existència d’extraterrestres però si n’hi haguessin, estic segur que apareixerien just aquí, en aquest indret.

Avui hi he tornat a passar, però aquest cop de nit. És mitjans desembre, el cel és serè, fa un ventet suau que talla com un bisturí i el paisatge adquireix la tètrica tonalitat selènica tan característica quan hi ha lluna plena.

Eren vora les dotze que arribava a l’inici de la temuda recta. Llavors ha aparegut, de sobte, una esfilagarsada boira que procedia dels camps de cultiu, travessava la carretera i s’endinsava al bosc. En pocs instants s’ha anat fent densa i opressiva. No veia res, així que he moderat la velocitat. M’he acollonit al pensar en el somni premonitori d’ahir, advertint-me que no fes aquest viatge.

L’embolcall boirós s’ha dissipat just al final de la maleïda recta i ho ha fet de sobte, com quan ha aparegut. M’he notat tens i encarcarat suposo que degut a la forma crispada amb que m’he aferrat al volant i al fet de tenir la cara amorrada al parabrises, intentant veure la carretera. He baixat a desentumir-me.

L’aire m’esquinçava lleugerament el rostre i les mans començaven a embalbir. La lluna arribava al final de la seva trajectòria i l’albada ja s’insinuava. Cóm pot ser que la lluna hagi fet tanta via en el seu camí en tan poca estona? Per cert, no sé el temps que he estat immers en la boirassa, però vaja, calculo que uns deu minuts, com a molt. Però la realitat s’entesta a contradir-me.

Ja dins del cotxe i quan anava a arrencar-lo m’ha començat a envair una angoixa terrible: M’adono que no sé on he d’anar ni que hi anava a fer, ni que hi faig aquí. No recordo res, però suposo que hi havia algun motiu important per venir. Tot plegat és absurd. Sembla que la boira també hagi entrat al meu cervell i al sortir s’hagi endut amb ella tots els pensaments relacionats amb aquest viatge, ara sense destí conegut. El meu subconscient ja m’havia advertit que no l’havia d’emprendre... Però qui fa cas d’un somni premonitori?

No crec en ovnis ni en extraterrestres, ni en pressentiments malaltissos, ni en aparicions misterioses, ni en fantasmagòriques presències, ni en esperits vagant en la foscor, ni en ànimes retingudes en aquest món esperant poder marxar al més enllà, però... alguna cosa ha passat dins la boira. I si ha passat... Què ha passat? Per què jo no en sóc conscient? Per què no me’n recordo? Si no ha passat res... Com és que hi he estat tanta estona per recórrer un parell de kilòmetres? És cert que anava lent però també ho és que no he parat ni un moment. Si això és així, com és, doncs, que hi he passat tanta estona? Què he fet durant aquestes hores? On he estat?

El fotut del cas, i això és el que més em preocupa, és que sé segur que no es tracta d’un malson del que podria alliberar-me al despertar, com si no hagués passat res. És una realitat indefinible, enigmàtica, estranya i inexplicable, però realitat a la fi, amb moltes preguntes i sense cap possible resposta versemblant.

I si resulta que he entrat temporalment en una dimensió desconeguda en l’espai-temps? I si he estat abduït i m’han provocat amnèsia? Però llavors qui ha portat el cotxe durant el tram de boira fins a la sortida? No potser que unes hores hagin deixat d’existir... però, llavors... On són aquestes hores no viscudes? Preguntes, només preguntes, sense una resposta lògica. De fet, sense resposta.

Potser demà o més endavant recordaré i, llavors, trobaré les respostes o potser, no. Sé on sóc, però com que no sé que hi faig aquí ni on havia d’anar ni que hi havia de de fer, me’n torno cap a casa. Això si, donant molta volta per una altra carretera. Mentrestant, estic capficat en pensar quina explicació versemblant puc donar sobre el que ha passat sinó sé que ha passat i com justifico el retorn d’un viatge inconclús a no sé on? Qui es creurà que han desaparegut aquestes hores de la meva existència, unes hores no viscudes, sense que sembli que m’hagi trastocat o estigui ben boig? Lògicament, ningú. No s’ho creurà ningú amb un dit de front. Però jo sé que a la meva vida hi un lapse de temps, unes hores inexistents, unes hores no viscudes.