Henry James

Podem fer literatura perquè hem vist l'esclat meravellós de la natura, però no en formaven part. És l'eco de la veritable poesia, però si es viu, per a que explicar-la per escrit?

La bèstia - en un sentit noble vull dir -, encara que mori aviat, no és infeliç. Nosaltres som els infeliços que ens girem cap a aquella llum de l'esclat fent-nos preguntes, com fent un eco i traslladant en el temps i l'espai la seva glòria.

Les bèsties - tot mastegant, per exemple, la polpa del "jonc" - no en fan de poesia, no la necessiten, no han tingut sensació de ser fora de la història: la vivien. En la literatura hi ha un patiment, el patiment de l'espectador: hem volgut conèixer la mare abans de simplement gaudir de la seva cura i hem comprovat amb esglai que podíem deixar de tenir-la.

El que viu amb plenitud fa poesia però sense saber-ho, com el que salta o córrer sense conèixer les lleis de la física: sense voler.

I nosaltres, com el voyeur necessitem veure que follem a través d'un mirall per gaudir i per saber del cert que ho fem; i fins i tot més: hem de sentir la veu de qui ho fa, sinó no ens satisfà la simple vida mortal; no ens satisfan els esdeveniments normals de la vida.

Estem separats de la veritable vida per un acte de rebel·lia: qui ens ha portat aquí si no haguéssim volgut aparèixer-hi, si no estàvem preparats per venir-hi i expliquem històries per transcendir per ser més que el tronc del teix o l'olivera: mil·lenaris.

Henry James ens explica - més ben dit, ens reconeix indirectament -, que no hem vingut a conèixer el mon sinó a gaudir-lo a transformar-lo, en Daisy Miller: l'autor se n'adona al final que la seva gran pífia és no haver-se involucrat, no haver-se lliurat quan calia a l'amor de la noia a la qual creu ximpleta, poc culta, capriciosa, pres d'una insaciable necessitat de conèixer: conèixer per a què, si no per a transformar? Per a reiterar-se i "gronxar-se" potser, en la idea del final en lloc de viure el present?

I en diari d'un home de cinquanta anys, se n'adona i descriu bellament el seu fracàs pretesament analític, viscut un "xardorós" maig a Florència, mentre presumeix vanament de la seva experiència i "estratagemes".

Ens fa un favor, és breu i concís, no cansa però és millor el silenci absolut de la natura.