He mort mil vegades...

Aquest poema l'he trobat especialment trist, fosc, profund i una mica desesperat ...
Renèixer com a pell del cocodril, de la serp, del talp (rèptils i petits mamífers cecs, sempre arrossegant-se pel terra) després d'haver mort varies vegades, altre cop a tocar de terra però per sota d'ella. La terra com una frontera que fa de filtre de l'ànima que en osmosi continua viatja d'una banda a l'altra. I sempre cercant els llocs ombrívols ( les valls i els còdols de la memòria) on la foscor s'atrinxera. Aparcar-se lluny de la llum és morir-se, encara que continui el cor bategant...
M'ha agradat molt, helena!. Buff...

angie

...més profunda del que sembla aquesta poesia. No és una mort física és una mort de l'ànima i la tristor és pot sentir a travers de cada paraula. Però hem de ser com l'ave Fenix i reneixer de les nostres cendres. Ànims, tot això també passarà. Petons i abraçades.

cada disgust, cada separació i partença... és una petita mort en miniatura... sort que les cèl-lules de supervivència s'activen i es reprodueixen i ens fan renéixer constantment...
Bon poema!
una abraçada.

Després de la brisa àrida d'estiu que en crema l'herba i i la resseca, en vindran les plujes de tardor, que faran renéixer d'entre les velles daurades, la vida de l'herba verda.

T'he llegit el vers i Vacuna de la mort.

Si poguéssim parlar extensament segurament estariem d'acord en moltes coses.

La mort (ho diu la física) no existeix.

Res es destrueix, tot es transforma.

Jo sé que sóc vida des del Big Bang famós.

Naixeré milions de vegades i coneixeré tot el que el món té per ensenyar-me.

I el meu esperit és part de la mateixa divinitat, que comprèn totes les sensacions, tots els pecats i totes les virtuts que Déu es va inventar per nosaltres.

A la vida tot dona voltes i jo penso en l'aigua com exemple de com és la vida:

Cap gota d'aigua ha estat quieta on Déu la va posar el primer dia de la Creació.

Cada gota ha estat evaporada i ha format núvols i pluja. I la pluja ha caigut arreu: Al cim de les montanyes (puríssima) o s'està temps retinguda en un pou mort, però després torna al mar.

Cada gota és un germen de vida a Amèrica o a l'Africa, donant vides molt diferents.

Resumint, per no allargar-me massa. L'aigua no para i la vida tampoc.

M'agradaria conèixer-te i et felicito.

SANTANDREU3

Dels teus versos brollen moltes sensacions; aquesta lluita contínua per comprendre i seguir endavant obrint pas a pas noves dreceres.
Anomenes la misèria, la foscor, el silenci, l'aflicció. Ens arroseguem com serps, excavem en l'obscuritat i a la fi sempre tornem a renéixer, a eixir cap a la llum. a ficar-nos dempeus i ja no som exàctament qui erem abans.
Aprenem de totes les experiències, malgrat algunes d'elles ens portin a baixar als nostre propi infern; de vegades és la única forma de deixar de ser un espectre.

Aquest poema m'ha arribat molt endins; jo també he escrit molt sobre aquests sentiments.
Crec que la paraula mort pot tenir molts significats, encara que gairebé sempre s'associa a quelcom irreversible i negatiu...

Una abraçada!