Laura

Un relat de: helena

La Laura era a la seva taula, perduda al bell mig d'una enorme oficina. Des del seu petit racó d'intimitats invisibles ningú no la observava.
El departament de gerència era realment eficaç en la detecció d'elements que fugien de la norma.
Escoltava música, un vals arrabassador, que se li enduia la consciència més enllà de totes les rutines inèdites i futuribles.

Somiava una vida millor, desullada de la seva,
de casa a la feina, de la feina a casa.
Una casa buida on ningú no l'esperava.
Encara guardava la esperança de trobar, ja no, un príncep blau, tan sols un home que l'acaronés en dies de pluja i de tristors amargues, uns ulls amb una vida al darrera, unes mans que li obrissin tot un univers de sensacions tàctils, auditives, sublims.

Sovint pensava per què en Joan no es va casar amb ella,
després de set anys de festeig.
Potser no estaven prou enamorats,
però la majoria de matrimonis funcionen així.
No tot són flors i violes.

L'ordinador, les carpetes, els arxivadors i la fotografia dels seus pares a la taula. La Laura es va mirar les mans obertes, com si no fossin les seves: buides, va pensar. Què tenia?. Res, una vida grisa i avorrida.
Ningú es fixava en ella, passava totalment desapercebuda.

En Josep era el seu cap, el seu primer superior,
amb l'unic què hi tenia cert contacte.
Tenia uns ulls verds de bosc, de gespa mullada,
un somriure ample i sincer i uns llavis molsuts i tendres.

Cada cop que se li acostava, el cor li bategava furiosament, alhora que s'enrojolava sense poder fer-hi res.

"Laura, em podràs fer aquestes fotocòpies per demà sens falta? i sisplau anula'm totes les visites que tenia al mati. Gràcies, ets un Sol!, què faria sense tu?".

La Laura va agafar els papers i va veure marxar aquells ulls de gespa mullada. Va mirar el rellotge, volia plegar.
Estava cansada i desitjava arribar a casa i arraulir-se en el sofà.


helena

Comentaris

  • un relat molt ben desenrotllat[Ofensiu]
    llu6na6 | 06-06-2006 | Valoració: 10

    fas una pintura excel.lent del món interior de tants en feines monòtones que cremen el temps, el nostre millor tresor.

    És bonic com parles dels seus somnis, el somni es la finestra a l'inconegut, a l'esperança.

    cal obrir fonestres i portes i autofabricar-se ales voladores per explorar cels interiors d'una bellesa insospitada.

    helena: una abraçada! gràcies per deixar que et sentir a prop. gràcies per obrir-me finestres a tots els somnis (diu Martí i Pol...)

  • Gama de grisos.[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-06-2006 | Valoració: 10

    Un relat ben pintat, amb les paraules resseguint i ressaltant la idea central des del començament fins al final la idea central: la sensació de solitud.
    Dic sensació per què aquest sentiment viu a l'interior de cada persona: tot i que les circumstàncies externes puguin assenyalar uns o altres indicadors objectius, cadascú els interpreta segons el seu estat d'ànim, el seu estil, les seves vivències.
    En aquest cas, comencem constatant la seva intimitat invisible ( preciós joc semàntic, per cert ) i acabem el recorregut anant cap a un espai individual, personal, privat, ... on arrupir-nos, on abatre la imatge que oferim a l'exterior, als altres.

    Bon començament en el repte! Enhorabona!!

    Una abraçada per celebrar-ho,
    Una quimera

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: