Havia plogut...

I

Havia plogut.
Ara el terra era moll, com aquells dies que respiràvem humitat i la fredor s'ens instal·lava en el cos i ens marcia l'ànima. Amb el mateix neguit, tement a cada pas que la nit li robés les escasses forces que li quedaven, ell caminava a cap lloc, intuint que aturar-se seria començar a morir. Venia d'una immensa tristesa, tan intensa que havia estat a punt d'abandonar-se, tan certa que havia remogut tots els fonaments del seu ésser. Per això, ara, caminava. Caminant, pas a pas, esperava que , dins seu, també es posés en marxa, de nou, la vida. Hauria volgut poder admirar, relaxadament, qualsevol albada, qualsevol capvespre de tardor, però no podia. El sotrac interior havia estat tan gran que l'única reacció era caminar. Sense pensar. Sense importar el destí. Sense sentir.... Sense sentir?.... No. Això no. Ell sentia.
Sentir el mantenia viu... de fet, per a ell, sentir era viure. Sentir era el que sabia fer millor. Sentir era el que tants cops havia estat a punt de provocar la desfeta i alguna vegada l'havia projectat a un nivell superior de consciència. Un nivell al que molts pocs hi poden accedir. Per ell no era cap problema.... sempre que pogués aconseguir que l'amor fluís. Una escletxa de llum en el fons del seu cor li deia que ella encara podia estimar-lo....
És per això que continuava caminant, buscant la seva ma, somiant l'escalfor de la seva tendra carícia... Havia plogut, si....però això, ara, no era important. Sense saber ben bé com, però, d'alguna manera, sentia, sentia que estava aprenent a estimar....

II

Ell, el que hi era primer, havia estat tot el cap de setmana ben atrafegat. Certament, era un tràfec benvingut, desitjat, que encoratjava a seguir endavant. L'enrenou que suposava tenir els nens era una alenada d'aire nou que l'ajudava a oblidar els moments dolents que, malauradament, encara haurien de venir. Ara no podia demanar res més. Fins i tot els nens havien notat que alguna cosa especial es preparava, encara que, a ells, amb l'ànima nova dels qui renovaran el món, no era possible amagar-lis res. Ara, sól un altre cop, es preparava a viure el dilluns de la millor manera, deixant-se estimar, fent veure a l'estimada que el temps dels silencis, dels malentesos, de la distància, ja eren cosa del passat. És cert que encara no podrien compartir plenament els dies i les nits, però això, ara, no era important. Li diria a ella tot allò que, de ben segur, ella desitjava escoltar, i que, realment, ell desitjava dir-li. De fet, quan encara faltava una estona per trobar-s'hi, es demanava a sí mateix com era possible haver oblidat, ni que només fos per un instant, que ella l'estimava amb tota la força de la seva ànima, que mai li havia mancat el seu amor... Per un moment, es va sentir culpable d'aquest instant d'oblit. Es va prometre a sí mateix que no es repetiria mai més l'oblit del veritable amor mentre es dirigia al seu encontre. La tarda es preparava màgica, ell n'era conscient. Ara pensava que, ben mirat, tenia motius per encarar el futur amb més optimisme del que havia tingut fins aquell moment... Tant de bo que tardessin a repetir-se els moments de desesperació i de dolor...

III

Ella veia, amb els ulls del cor, que l'amor creixia i que s'escampava en direccions oposades. Hauria de sentir-se bé, de ser feliç, de gaudir amb l'amor que li arribava des d'ànimes i cossos tan diferents, (de fet, no se n'havia estat de pensar que podien ser amors complementaris, i tot seguit, es demanava a si mateixa com era possible ni tan sols plantejar-se la complementarietat)
No estava bé. La confusió creixia dins seu encara més depressa que l'amor i això la feia sentir malament. Constantment interrogava als seus mestres el camí a seguir i, li feia mal dubtar si la resposta que li donaven no era res més que la manifestació dels seus desitjos. Ara, a més de sentir el seu propi patiment, havia viscut amb una força que no hauria imaginat, el patiment del nouvingut. De cap manera volia que es repetís aquell dolor tan intens. Junts, havien redescobert la força de la tendresa, una tendresa nascuda d'ànimes permanentment abraçades.
Ara li venia a la ment el record d'aquell dilluns a la tarda. S'adonava que, sortosament, l'amor havia prevalgut per damunt de les urgències de tot allò que no havien pogut compartir.... Realment.... va ser una tarda màgica.... Ben mirat, no podia deixar que l'amor la fes sentir malament.... Ningú ha dit mai que viure fos senzill....