Cercador
Has de ser fort
Un relat de: Maria Quintana- Compartir:
Són dos quarts d’onze del matí i com cada dia des de fa uns mesos, comença la cacera.
Camines de pressa amb el cap cot mentre penses on t’amagaràs avui. En mig de la cridòria sents darrera teu la seva veu. Una esgarrifança et puja per l’espinada i comences a tremolar com una fulla. De cua d’ull els veus com es van apropant. Acceleres el pas tot i que saps del cert que també avui t’atraparan.
Els nois i les noies s’aparten de tu i miren l’escena quotidiana expectants. No t’ajudarà ningú. Mentre tu siguis l’objectiu, ells estan salvats. T’ha tocat. Potser perquè ets baixet, o potser perquè portes ulleres, o potser perquè treus bones notes. Qui sap el perquè.
Et preguntes on et durant avui. Al gimnàs? Als lavabos? Al laboratori? A l’aula de informàtica?
El cor et batega desbocat com si et volgués sortir per la boca mentre et dirigeixes cap al pati. Cada vegada et costa més respirar. T’ofegues.
“Has de ser fort. Els homes no ploren mai. No siguis figa-flor” et diu el teu pare quan arribes de l’institut plorant i ple de nafres. La mare no diu mai res. Ella també té la cara botida pels cops i el cos ple de blaus.
Arribes fins al final del passadís i obres la porta que du al pati. Plou molt, i dubtes un instant. És el moment que els teus botxins aprofiten per acorralar-te. T’empenyen cap dins dels lavabos i es riuen de tu. Llavors, abans que et puguin fer res, treus la pistola que dus a la butxaca i dispares.
Camines de pressa amb el cap cot mentre penses on t’amagaràs avui. En mig de la cridòria sents darrera teu la seva veu. Una esgarrifança et puja per l’espinada i comences a tremolar com una fulla. De cua d’ull els veus com es van apropant. Acceleres el pas tot i que saps del cert que també avui t’atraparan.
Els nois i les noies s’aparten de tu i miren l’escena quotidiana expectants. No t’ajudarà ningú. Mentre tu siguis l’objectiu, ells estan salvats. T’ha tocat. Potser perquè ets baixet, o potser perquè portes ulleres, o potser perquè treus bones notes. Qui sap el perquè.
Et preguntes on et durant avui. Al gimnàs? Als lavabos? Al laboratori? A l’aula de informàtica?
El cor et batega desbocat com si et volgués sortir per la boca mentre et dirigeixes cap al pati. Cada vegada et costa més respirar. T’ofegues.
“Has de ser fort. Els homes no ploren mai. No siguis figa-flor” et diu el teu pare quan arribes de l’institut plorant i ple de nafres. La mare no diu mai res. Ella també té la cara botida pels cops i el cos ple de blaus.
Arribes fins al final del passadís i obres la porta que du al pati. Plou molt, i dubtes un instant. És el moment que els teus botxins aprofiten per acorralar-te. T’empenyen cap dins dels lavabos i es riuen de tu. Llavors, abans que et puguin fer res, treus la pistola que dus a la butxaca i dispares.