GROS, EL FACTÒTUM

No tenia gens clara la seva posició en relació amb els seus companys. D’una banda perquè era ben diferent de la resta en alguns aspectes: arrencava per sota del nivell dels altres, era més curt però més gruixut que la resta i, per la seva ubicació, tenia més mobilitat i més llibertat de moviment. Sens dubte, era el més fort. Però tot i que podia semblar que la seva ubicació havia estat una errada en el projecte inicial, era palès que el disseny final complia a la perfecció les expectatives funcionals assignades, amb les quals, per cert, no hi estava gens d’acord.

Sabia que no havien previst per al dit gros cap funció específica que tingués una certa importància i que només ell podria desenvolupar en solitari. Era un col·laborador imprescindible en les tasques d’equip, però sempre havia de compartir el protagonisme amb la resta de dits, sobretot amb l’índex i també amb el llarg amb els quals solia treballar. Entre tots ho feien tot, però l’esforç del dit gros era molt superior al dels altres. Se sentia explotat al servei del grup i sempre havia d’estar disponible, però no hi podia fer res. Formava part d’un tot indivisible. Era una peça més, integrada en aquell sistema de treball.

També sabia que era absolutament necessari per a gairebé tot. Era, sense cap mena de dubte, el més treballador i participatiu de tots els companys de feina manual. Sense ell, el polze, qualsevol tasca que fes la ma per tal d’agafar o subjectar alguna cosa, petita o gran, resultava feixuga o impossible.

Però d’un temps ençà se sent més útil i independent i, per tant més realitzat com a dit. Està adquirint algunes funcions gairebé exclusives: és el senyor de les pantalles tàctils. Domina les icones dels teclats digitals i les seves aplicacions. El jovent no para d’usar-lo frenèticament, de fet els fan servir indistintament o simultàniament tots dos (el de la dreta i el de l’esquerra) quan escriu missatges en el mòbil via Whatsapp, per exemple. La gent més gran, per causes diverses, encara fa servir l’índex (tant si són de dretes com d’esquerres). D’altra banda també es mou amb desimboltura pels comandaments a distància que hi ha a qualsevol llar. Se sent cofoi d’haver-se convertit en l’expressió universal del OK, un signe d’aprovació d’una feina ben feta, d’un bon resultat, d’ànim i encoratjament.

Recorda que, segons conten, alguns dels seus avantpassats històrics i molt llunyans, en les festes al circ romà, demanaven a l’emperador l’indult o la mort del gladiador i l’emperador amb el gest del seu dit gros, el polze, si l’alçava ordenava mantenir la vida del lluitador i si l’abaixava li treia.

Era el gran poder d’un petit gest però, aquells, eren uns altres temps...