Gràcies, ara se que algú em comprèn

En aquell precís instant, en que les nostres mirades es van creuar, vaig saber que mai tornaria a veure uns ulls com aquells, que mai més la tornaria a veure a ella...

Era un dia d'estiu, ella estava allà. Asseguda a l'estació del metro, de la plaça Catalunya, esperant... Em vaig asseure al seu costat, sense fixar-me amb ella, però una respiració irregular em va fer girar el cap, i allà estava ella, plorant. Els seus ulls destil·laven tristesa, solitud, desesperació... Eren com un mirall de la seua ànima, dels seus sentiments. Un mirall verd, un verd intens. Els seus ulls deien més que qualsevol poesia, qualsevol llibre. Els seus ulls eren art. Ella també m'observà. Arribà el metro, jo em vaig quedar paralitzat. Ella s'aixecà i caminà cap a la porta del metro, fe una passa i després es girà. Em digué:
Gràcies, ara se que hi ha algú que em compren.
La seua veu era igual que els seus ulls, els seu to expressava moltes coses, era una veu delicada, igual que el seu cos. No vaig entendre el perquè d'aquelles paraules. Vaig restar immòbil , els seus ulls i la seua veu m'havien captivat, estava en estat de trànsit.

D'això ja en fa mig any i no ho he oblidat, des d'aquell dia que no he tornat a veure uns ulls tan preciosos, ara tots els ulls em semblen iguals, vulgars. L'única cosa que s'assembla als seus ulls és la neu verge, com un miratge enmig de l'hivern. Mai ho he contat a ningú, ja en tinc prou que em prenguin per un sentimental i no se quantes coses més, com perquè ara em prenguin, a més a més, per boig. Si ho expliqués a algú ho faria amb les paraules més belles que trobés, i és que des d'aquell dia em passo les nits escrivint i els dies treballant en aquella oficina de cotxes, una oficina de mala mort. Ara el meu somni és publicar alguna novel·la i només visc per això. Fa temps que treballo en una, em queda poc per acabar-la.

Escric en el silenci més profund, només sento el so de la ploma contra el full, encisat per ell i per les paraules del paper, que flueixen en la meua ment. Tal com un doll d'aigua flueix per una font.
Les meues idees mai havien estat escasses i ara he trobat la manera de canalitzar-les i ordenar-les, escrivint sense parar, sense descansar. Abans no m'agradava gens escriure i ara penso que una hora d'escriptura es un tònic.

Escric a la meua habitació. Habitació plena de llibres. Tota la paret està plena de prestatges plens de llibres i llibres, només se'n salva una part, on hi tinc l'armari. Al centre hi ha el llit i la taula. Sota el llit centenars i centenars d'històries, ordenades amb arxius, per dates. Algunes no acabades. Personatges, la vida dels quals em pertany. Personatges que estan aturats en el temps sense un destí final.

Hi ha una finestra, hi entra una claror esmorteïda. Però els seu paisatge és fantàstic. Es veuen les muntanyes de Montserrat, a vegades tapades per la boira espessa, a vegades il·luminades per un sol potent. Però els dies que més em fascinen és quan plou o hi ha tempesta. És la natura que es revela contra l'home mitjançant trons i llamps. També em fascina la posta del sol o el trenc d'alba, quan els cel té un color rogenc, sembla que els dimonis tinguin batalla... El que acaba de fer-ho fantàstic és l'olor que se sent. Olor a llibres, aquella olor dels llibres vells, de pàgines esgrogueïdes.

Avui, per fi, avui sí. He acabat la meua petita obra d'art, segur de mi mateix, satisfet per tot l'esforç i el temps implicat. Ja és estiu. Així que agafo el metro per anar a la plaça Catalunya i ho porto a l'editorial, me l'han agafat i diuen que torni al cap de dues setmanes.

En aquest instant se que seran les dues setmanes més llargues que viuré mai.
Aquestes dues setmanes continuo escrivint, ho necessito, és l'únic que m'omple, que em satisfà. També llegeixo, molt, moltissim.
Arriba el dia que he de tornar a l'editorial, agafo el metro. Arribo a l'editorial, no m'haig ni d'esperar. M'atenen de seguida. Em tornen la novel·la i simplement em diuen:
Gràcies, però no.
Marxo del local, els ulls se'm neguen de llàgrimes. Tot el meu món ha estat destrossat. Un món que he creat amb una any, destrossat encara no amb una mil·lèsima de segon...
M'assec al banc de l'estació del metro de la plaça Catalunya. Continuo plorant.
Al meu costat s'asseu una noia, no es fixa amb mi, però la meua respiració, irregular, li fa girar el cap i allà estic jo, plorant. I sé el que pensa en aquest instant:
"Els seus ulls destil·len tristesa, solitud, desesperació. Són com un mirall de la seua ànima, dels seus sentiments. Un mirall blau, un blau intens. Els seus ulls diuen més que qualsevol poesia, qualsevol llibre. Els seus ulls són art."
Jo també l'observo. Arriba el metro, ella es queda paralitzada. Jo m'aixeco i camino cap a la porta del metro. Faig una passa i després em giro i li dic:
Gràcies, ara se que algú em compren.