Germà, no em coneixes...

davant les teves paraules, Tota una declaració de principis... amb la contindència i la dolçor que s'espera davant un tema tant fàcilment manipulable.
Impressiones Jaume.

van més enllà; Fan ritme, fan cadena, passen per via directa a l'emoció i arrosseguen en un viatge especial.
Un escrit amb la personalitat pròpia i sòlida d'un escriptor amb una gran força.

M'agrada, em trasbalsa, em fa pensar per una banda en el xoc de cultures. En una incomprensió profunda que ve de la química, de la física, de la part més bàsica de la matèria, en aquell punt crucial on es separen el oms del perers (de manera que l'om no farà peres, ni el perer guanyarà alçada).
Però també em parles d'aquella certesa íntima del que un irrenunciablement ÉS. Allò que un és i transporta temps enllà amb una barreja d'orgull i submissió als orígens, al llegat antic, al mar, a la terra, a l'oxígen que li don vida.
El títol és sublim, emociónant: "Germà (que m'ets proper, entranyable, fill de la mateixa terra, mare)
no em coneixes...(no entres en mi, prens conclusions sense veure'm, em deixes de banda amb la teva aparent superioritat).

L'he rellegit i rellegit, que bo déumeu:
"Queda't vora el mar, si és que et ve de gust,
aquí, al meu costat,
i deixa'm morir segons el meu to,
com un ca atupat, amb un rosegó
de pa i un glop d'aigua, però amb els ulls plens
de blau, i un amor
simple i primitiu per aquesta terra
que em desempenyora
de tots els pecats."
Li dius: queda't!
És brutal, anagnost! Moltíssimes felicitats.
I gràcies

... tots els nostres silencis... les nostres certeses... la nostra substància... compartides mercès a uns mots que ens apropen prou com per permetre'ns el luxe de gaudir de la sensació d'escurçar la distància física, d'enganyar l'ara i l'aquí individual.
A pesar de què no et conec, company ( i amic si em fas llicència ), això em permet, no obstant, reconèixer-te!

Em quedo vora el mar, que em ve de gust, aquí, al teu costat, amb els ulls plens de blau, i un amor simple i primitiu per aquesta terra nostra i les nostres paraules.

T'envio una abraçada simple, però molt afectuosa, des de la meva platja,
Unaquimera

Que bé jaume! amb quina precissió i profund udol descrius el que som, i del que no podem escapar, com ens estavella cada color que no és dins la nostra paleta, M'agrada aquest llibertat mètrica i m'enriola aquesta irònica amargor

Amic Jaume!
Un esplèndid poema per començar el curs, després de la devallada estiuenca que comentaves al poema anterior "Dies d'estiu". M'agrada el to una mica burleta amb el què, el jo poètic, sembla dirigir-se a una espècie de predicador d'aquells que volen portar-te a l'hort (un frare? Ho dic per allò de germà...). Està molt ben aconseguit aquest posat irònic, i com sempre queda palesa la teua devoció per la terra, que tant estimes.
Una forta abraçada!
FRANCESC

Quan l'he llegit per primera vegada m'he quedat sorprès. Estava acostumat a identificar ràpidament la precisió i la mètrica de la majoria dels teus poemes. I d'entrada m'ha semblat que estàvem al davant d'un molt bon poema amb mètrica lliure.
Però no ens podem limitar a llegir una vegada allò que llegim. Ho he fet, llavors, en veu alta i me n'he adonat del ritme intern del poema i que està construït tot ell, amagat sota forma de versificació lliure, a base de pentasíl·labs.
Amic Anagnost, encara que no ho sembli, aquest poema és una cançó!
Genial.

Antoni

el mallorquí que fa despertar la receptivitat. Ara mateix no et sabria dir com versa el poema, però haig de dir que pel vocabulari, l'estructura del poema i tot, tens una gràcia molt especial per escriure. Diuen que els mallorquins conserveu el català més antic. Potser és cert. Jo em considero una mena de marcià, vingut d'una gal.làxia llunyana, perquè em costa entendre moltes frases.

Aplaudeixo la teva integritat i la teva gràcia... mallorquina. Salut!

ha marxat ia pantalla i jo sense agrair-te la teva benvinguda! Gràcies, de debó que em va fer moltissima il.lusió.

ens adonem que les nostres vivències ens han donat forma, fins arribar allà on som ara. Pel camí, ja hem exclós aquella palla que ens molestava, i al final el que queda són els valors que volem seguir. Sembla ser que hi ha gent que això li costa d'entendre...
Un poema clar i ple de sustància.
Una abraçada

Tingues pietat i oblida't de mi...NO T'OBLIDAREM MAI (la teva petjada és massa intensa)