“Game over”

Sempre he d’acomplir el que els altres volen. Em manen contínuament, “ara fes això, ara fes allò”, i no em permeten aturar-me ni un segon. Estic cansat d’aquest joc, ho trien tot per mi. Hauria de poder canviar-ho, però... ho trobo tan difícil! Vull pensar que no és impossible. M’imagino negant-me a seguir el guió que tothom espera i decidint per mi mateix. Viatjaria per paisatges ben variats: pobles i ciutats, platges, muntanyes i rius, deixant de donar voltes en un escenari idèntic cada dia. Veuria la sortida i la posta de sol, reconeixeria figures als núvols i oloraria la terra humida per la pluja, em sorprendria amb els llamps i buscaria el final d’un arc de Sant Martí. M’apuntaria a cursos de mil coses i estrenaria ofici sovint: fotografia, submarinisme, equitació, cuina. Provaria mitjans de transport desconeguts per a mi, que només vaig a peu, corrent i saltant. I per què no puc ser jo qui tingui un esportiu vermell, en lloc d’aquell personatge? Està clar que visc en un món equivocat.

Pst! Atenció! El nen ha agafat el comandament de la consola de jocs i em tocarà aparèixer a la pantalla de seguida que premi el botó d’inici.