Galeria d'ombres: Les senyores´"Más que Dios"

Era un poble de l'Alt Camp, radicat molt a prop de la zona on més tard es lliuraria la sagnant Batalla de l'Ebre, quan la Guerra Civil.
El poble en qüestió va ser un dels primers de Catalunya en ser ocupats per les tropes feixistes del General Franco, quan la primavera del 1938 es va ensorrar el front d'Aragó una vegada acabada la Batalla de Terol. El front va passar pel poble com una sagnant ventada de pors, sorolls, morts, bombes i milers d'homes, i una vegada va desaparèixer la gran onada, s'hi va quedar, com els detritus que queden a la platja després de les tempestes, una petita guarnició d'infanteria, una secció, reforçada per uns quants milicians de la Falange, i un caporal i un número de la Guardia Civil, comandats tots per un tinent de certa edat, d'aquells que a la "mili" en diuen "xusqueros", doncs han ascendit a base de molts anys de menjar el detestable ranxo de les casernes, acompanyat del pa de munició, que tothom coneix com a "xusco".
El tinent en qüestió, era un home baix i panxut, vorejant la cinquantena, més que just de cultura i amb pinta de tenir una intel·ligència més aviat escassa. Semblava ser que l'havien dedicat a fer feines de reraguarda per haver fet alguna sonada pífia tàctica en combat, per la qual cosa el deixaren endarrera, en un poble de mala mort, per tal de que hi fes la feina bruta de la repressió i la neteja.
Com era habitual, el tinent, en qualitat de comandant de la zona encomanada, s'havia de dedicar a depurar-la de rojos, separatistes, maçons i altres no afectes al règim de la nova Espanya Nacional, per la qual cosa va exigir al secretari de l'Ajuntament la llista del cens del padró municipal per contrastar-la amb la dels enemics del nou sistema, fruit de delacions i informes varis, que li havia sigut lliurada per la superioritat.
El tinent estava molt posat amb la seva tasca depuradora, però se sentia lleugerament frustrat i bastant confús. Ell prou que volia lluir-se davant dels seus superiors després dels seus fracassos comandant una secció d'infanteria al front, però al poble, tret del capellà que havia estat amagat a la casa d'un veí de bona voluntat , el secretari de l'ajuntament, que no s'havia significat i era manifestament de dretes, i alguns pagesos de certa edat sense cap mena d'imputació política, no hi havia res més que dones, quitxalla i vells. La resta, les seves possibles víctimes, haurien fugit o estarien engegant trets, i sembrant l'odi social, el separatisme i l'anarquia per aquests fronts de Déu, per les qual coses poca cosa podria fer amb aquella escassa i delmada població per il·luminar el seu historial militar amb la sonada execució d'unes dotzenes de perillosos rojos.
Repassava per enèsima vegada la llista del cens municipal, amb l'ajut d'un parell d'escrivents de la Plana Major, neguitós i mastegant la seva frustració per no poder engegar l'aparell repressiu que li donaria glòria i fama militars. Un espavilat galifardeu, al que l'alçament militar havia enxampat en zona "nacional" i que era de Manresa, anava llegint en veu alta els noms del cens, que el tinent contrastava amb les seves llistes secretes dels denunciats. El soldat, avorrit i amb ganes de prendre-li el pèl al seu comandant, amb un castellà amb un evident accent català, li va fer esment:
- " Mire usted, mi teniente: en la relación hay seis o siete personas con el apellido MASDEU. ¿Sabe usted lo que significa MASDEU en catalán?...Pues, "Más Dios". Aquí en este pueblo hay una familia que se hace llamar MÁS DIOS...¡Habráse visto lo descreídos que deben de ser. Se hacen denominar Más que Dios...!".
El tinent va obrir uns ulls com taronges y es va dirigir als seus ajudants: -"Dios Santo, como puede ser que alguien sea tan blasfemo que se haga llamar MÁS QUE DIOS. ¿Pero que pasa en Cataluña, con estos apellidos blasfemos ?. Que detengan a todos esos que se hacen denominar "MASDEU" y que comparezcan ante mi presencia inmediatamente- va ordenar, roig com un perdigot, carregat d'ira i vorejant l'atac d'apoplexia.
Van cercar tots els Masdeu de la població, però només van trobar una dona gran i la seva neboda, quasi una nena, donat que tots els homes eren fora per haver estat mobilitzats o havien fugit de la desfeta.
-¿Cómo es que ustedes se hacen denominar "MÁS QUE DIOS"- va bramar el militar quan les va tenir al davant a la sala de plens de l'Ajuntament, on ocupava la taula de l'alcalde president, vorejat dels dos escrivents, un parell de falangistes armats fins a les dents i el secretari, que no gosava ni obrir la boca. Dos guàrdia civils, mosquetó al braç, flanquejaven a les detingudes, amb aquell posat ferotge i absent que solen tenir els sicaris dels inquisidors. El soldat escrivent, autor de la facècia, prenia notes taquigràfiques del interrogatori, aclaparat, espantat i blanc com el paper en el que hi escrivia, veient les tràgiques conseqüències de la seva broma.
El tinent, amb l'uniforme planxat i nou dels diumenges, amb tota la ferralla al pit que s'havia guanyat a base d'antiguitat i triennis, emprava el seu més estudiat histrionisme de caserna militar, que tants bons fruits li havia donat domant generacions senceres de quintos per al millor servei de la Pàtria i del Rei, primer, i després de la República que ara ajudava a enderrocar, per interrogar a les dues malaurades dones, que, més que espantades, no entenien el perquè de les preguntes ni el motiu de la seva detenció.
-"Es que lo pare ja se'n deia de MÁS DIOS ( bé, en realitat ens hem dit sempre MASDEU) i per lo poble hi han passat francesos i reialistes, carlins i cipaios, republicans, rojos i els de la FAI i mai mos han dit res pel nostre nom "- deia la tia, gemegant més que parlant, mentre la neboda sanglotava espantada davant de tant d'uniforme, tanta arma i aquell home gruixut i empolainat que cridava d'aquella manera.
El tinent, sense perdre el to irat i adornat, va ordenar que les tanquessin al calabós, -una habitació petita de l'Ajuntament, plena d'andròmines, on les dones de la neteja hi guardaven les escombres, les galledes i els altres estris de fregar- mentre durava la instrucció i hi hagués una sumària resolució, no sense afegir abans, de forma més que amenaçadora, que persones de cognom tant blasfem caldria que fossin afusellades per tal de fer-les desaparèixer de la terra, on constituïen un mal exemple i una epidèmia a eradicar.
El capellà va ser assabentat del fet per boca del secretari de l'Ajuntament, i va sol·licitar entrevistar-se amb l'irritat militar. - "Mire usted mi teniente: MASDEU, no significa en catalán "más Dios", o "más que Dios". "Mas (o masía)", en Cataluña es equivalente a una explotación agraria, una casa con su finca, como un cortijo, y "deu" se refiere a un manantial o a una salida de agua subterránea. También Déu (con acento) significa Dios. En el peor de los casos, en castellano, el apellido de las dos mujeres significaría: "Casa del manantial" y en el mejor y si Masdéu llevara acento: "Casa de Dios", por lo que ambas traducciones serían correctas. Personalmente yo me inclino más por el hecho de que provengan de "Casa de Dios", pero jamás, "más que Dios", que es incorrecta. Sus sospechas son por lo tanto totalmente infundadas, amén de que respondo de que las dos detenidas son católicas practicantes y nada desafectas a los postulados de la Iglesia".
Confús i avergonyit, el tinent, com baixant del niu, va manar alliberar a les dues dones, que ja es veien afusellades, mortes i enterrades, i es va excusar amablement, manifestant la seva admiració vers a elles, per haver mantingut les seves creences i un cognom tan piadós com "Masdeu" en èpoques de ferotge anarquisme, anticlericalisme i persecució religiosa... Les dues dones mai de la vida van acabar d'entendre el que els havia passat. L'escrivent de Manresa sembla ser que va seguir fent la viu viu, doncs el seu cap, mai se'n va adonar de que li prenia el pèl sempre que li venia de gust fer-ho.
La neboda, que encara viu i és la que ens ha explicat els fets; diu que cada vegada que es creuaven amb el tinent per la plaça del poble, o sortint de Missa, les saludava militarment, i les hi dedicava amples somriures i cops de cap, talment com si fossin capitanes generals, encara que, confessa, sentia un calfred i un terror profund, que no ha pogut oblidar mai més.
I tal com m'ho van explicar us ho explico, i "si non é vero, é ben trobato"...