Galeria d'ombres: El barber aprenent de torero

Andalús i tibat com un fus, li deien "Pepete", perquè de molt jove somiava que triomfaria com a "matador" de toros. S'havia arrambat a la quadrilla d'un "novillero" de poca volada que torejava a les places de petits pobles andalusos i li feia de camàlic, omplint i portant els càntirs d'aigua, els estris amunt i avall i sovint li deixaven clavar "banderillas" i donar alguns passis amb el "capote". Deien que en el món del bestiar brau tenia un cert futur, doncs el nano apuntava bones maneres.

Rabassut i una mica cap gros, era d'aquella mena d'homes que per semblar més alts aixequen el coll i el cap, com "mirando al tendido", la qual cosa li donava un cert aire de fatxenda. Humil i malaurat - amb prou feines sabia llegir i escriure i guanyar-se les garrofes fent tots els oficis de l'auca- el seu caràcter estava forjat d'il·lusió per torejar, una certa timidesa i aquella rancunia atàvica de qui sap les generacions de passar estretors i gana.

La guerra civil va trastocar els seus plans, la seva vida i les seves il·lusions toreres, talment com va trasbalsar tantes coses més ben o mal fetes arreu d'aquest país inconcret i caïnita que hom en diu Espanya i que quasi bé ningú sabria definir ben bé el que és.

L'aixecament el va agafar fent la "mili" a Ceuta , per la qual cosa l'atzar el va incloure en el bàndol rebel, més endavant guanyador i conegut com a "Nacional". El General Franco va fer creuar l'Estret de Gibraltar l'Exèrcit d'Àfrica i envià a en "Pepete" i a uns quans milers més de soldats a envair les estimades terres de l'Andalusia dels avantpassats i els amors del jove aspirant a torero. Amb ells hi anaven els mercenaris voluntaris del Tercio i els moros dels "Regulares"

Malgrat estar avesat a la sang de la plaça de toros, l'aprenent de torero mai va arribar a acostumar-se a la visió de la dels jornalers jaient morts a les cunetes de les polsoses carreteres, o al costat dels murs dels cementiris dels pobles emblanquinats de calç i de sol, que deixaven les avantguardes del "Tercio", els moros dels "Regulares", reforçats amb milícies de "señoritos", amb furor redemptor i odis antics, vestits amb la camisa blava dels feixistes de la Falange.

Els soldats de l'exèrcit regular feien d'enterramorts, de força d'ocupació i col·laboradors obligats de les barbaritats i les "neteges" que les unitats d'élite de l'exèrcit colonial perpetraven en el seu macabre passeig militar en direcció a Madrid.

Fastiguejat i amb ganes de desertar davant de tanta desgràcia provocada, "Pepete" va trobar refugi dels macabres serveis d'armes i dels xiulets de les bales, aprenent l'ofici de barber. La seva escola va ser el posar-se a pelar milers de caps de soldats plens de polls i afaitar centenars de barbes serrades de botxins. De mica en mica va anar trobant els topants de l'ofici, evitant fer massa escales, i familiaritzant-se amb les textures dels caps arrissats dels moros, les clenxes engomades dels senyorets de la Falange i els bigotis retallats dels oficials.
El zenit de la seva feina va ser quan el comandant del seu batalló al va destinar al seu servei personal i al de la oficialitat de les vàries companyies. D'aquesta manera es va lliurar definitivament de formar part dels piquets d'execució, persecució i captura de "desafectes", serveis a primera línia de combat i d'altres crueltats. Tenia la virtut d'escoltar els comentaris dels oficials amb exquisida discreció, malgrat que els disbarats dels que s'assabentava podrien fer trontollar esperits més forts que el del pobre torero frustrat.

Amb la navalla d'afaitar del "Pepete" al coll, el capità H li explicava al tinent J els atzars de la darrera incursió de càstig al poble de Z, on havien afusellat a qui sap los "rojillos" que havien caigut a les seves mans. Una lleugera tremolor hauria sigut suficient per delatar el seu estat d'ànim, però en "Pepete" s'acostumà a controlar les seves emocions i a que no li tremolés el pols, tot i que mai va poder evitar aquella lluïssor humida dels seus ulls, quan sentia als fatxendes presumir de les seves barbaritats.
El seu regiment es va veure involucrat en molts dels atzars de la guerra, i sembla ser que en "Pepete" la única sang aliena que va arribar a vessar en tota la campanya van ser aquelles petites gotes que, per descuit o negligència, produïa amb la navalla d'afaitar. De la pròpia en va perdre força, quan un bocí de metralla d'una bomba republicana se li va clavar a la cama, al 1938, quan la Batalla de l'Ebre.

Cap a mitjans dels anys cinquanta, en "Pepete", feia de barber en una ciutat dels rodals de Barcelona. El pare m'hi portava a tallar el cabell cada quinze dies, els dissabtes a la tarda, quan ell acabava la seva jornada de treball. Jo era un marrec de set o vuit anys.

Era conegut que el frustrat torero cobrava una pensió com a "caballero mutilado", doncs li havia quedat una lleugera coixesa, però, a diferència d'altres "excombatientes", no es freqüentava amb els cercles del poder, ni feia valer els seus mèrits cercant alguna ocupació pública, explotant la seva casual afinitat amb el règim franquista.

S'havia llicenciat de l'Exèrcit a Barcelona, on havia entrat amb les forces del General Yagüe, fart de guerra i de milícia, un cop acabada la guerra i el seu compromís militar; havia abdicat de la seva vocació torera, i s'havia casat amb una catalana de bon veure, guanyant-se la vida practicant el seu ofici de barber.

No tenia un saló convencional, amb miralls, sala d'espera, manicures i enllustradors de sabates; atenia els seus clients al menjador de casa seva els dissabtes i els matins del diumenge i, entre setmana, agafava un maletí amb els estris i anava per les cases dels vells, impedits i malalts que no podien sortir i la d'algun senyor rendista que tenia el gust i el luxe de fer-se afaitar i arreglar el cabell a casa seva.

El seu "saló - menjador" pudia a una barreja de col bullida i lloció d'afaitar. La seva muller i dues filles petites feinejaven i jugaven entre la cuina i els parroquians -sempre n'hi havia dos o tres esperant, llegint "El Ruedo" o "El Marca", que eren els diaris que el "Pepete" posava a disposició de la seva clientela- mentre ell feia anar la màquina de tallar cabell, sense parar de parlar de toros o de futbol, els dos temes recurrents del barber. Si la dona estava de bon humor, treia una cafetera del foc i n'oferia a la clientela, si no, se la sentia rondinar per la cuina fent soroll amb les olles i cassoles, intentant dominar la xerrameca de la radio omnipresent.

Mai, pel seu quasi clandestí menjador - saló de perruqueria, va aparèixer algú que semblés "ex combatiente", "ex cautivo", "alférez provisional", falangista, requeté o "divisionario azul". La pràctica totalitat dels seus parroquians, que aquella època ratllaven la quarantena d'anys- solien ser homes del país, dels que els havia agafat la guerra al bàndol de la zona republicana i si n'hi havia algun de l'altra, era dels que tampoc s'ho feia valer.

Alguna vegada, quasi sempre sense voler, sortia la conversa del tema de la guerra i algú, inclòs el pare, que mai parlava d'aquestes coses a casa, explicava les seves experiències, mentre jo parava l'orella amb extrema curiositat, sense aixecar la vista del TBO, "El Guerrero del Antifaz" o "El Capitán Trueno"...

"A la bossa de Balaguer, estàvem tant desesperats que, quan el comissari no ens podia veure, trèiem els braços pel damunt de la rasa, amb l'esperança de que ens toqués una bala i ens evacuessin a l'hospital"- deia un.

"Doncs al Ebre, alguns ens jugàvem la vida sortint a la terra de ningú batuda pel foc enemic, per recollir uns miserables grans de raïm verd d'unes vinyes abandonades o uns préssecs ressecs i corcats. La gana i la set que passàvem era pitjor que morir -pensàvem- Per cert en una d'aquelles sortides desesperades vam topar-nos amb al cadàver d'un moro que portava una creu al coll".

"Es estrany, oi?. Ells no son pas cristians i creuen en un tal Alhá i un tal Mahoma" -deia un altre.

"Nosaltres érem al Pallars, a quasi dos mil metres d'alçada, amb un fred que pelava. Una tarda ens van localitzar movent-nos pujant una canal. Ells eren per sobre nostre i ens feien rodolar bombes de mà, una darrera l'altra. Jo estava protegit entre una gran roca i un tronc de pi molt gruixut, però la força de les ones expansives em van fer perdre les ulleres. De nit, ens vam escórrer bosc avall i jo no hi veia quatre dalt d'un ruc... N'hi vam deixar uns quants d'estesos i ben morts... Malaguanyada canalla, la que es va perdre per aquests móns de Déu "

En "Pepete" habitualment callava, absort amb la feina, fent anar amb llestesa la pinta i les tisores , fent algun esguard a cua d'ull amb la seva mirada trista als que parlaven. De vegades, però, amb l'aire del vell torero que mai havia sigut, ficava cullerada, per explicar alguna innòcua anècdota d'algun legionari o requeté, sempre mes aviat relacionada amb toros o futbol, que no pas amb les misèries de la guerra.

"Pues había uno del Tercio que presumía de haber jugado en Chamartín el muy hijoputa; montamos un partidillo, en el que nos jugamos unas botellas de coñac, y el menda veía el balón cuadrado. ¡La madre que lo parió: Que había jugado en Chamartín, decía el jodido y no había visto un balón en su vida! Nos metieron cinco a uno...Por cierto: ¿Alguien vio la faena que hizo el Bernadó en la Monumental el pasado domingo?. Le tocó un zanquilargo de pitones como lanzas y cortó dos orejas y el rabo.¡Qué bien lo hizo el muy cabrón!" -i així, amb un hàbil i àgil toc de capa, el barber canviava el terç y desviava la conversa -sempre deixant-me a mi desencantat- allunyant la concurrència dels records bèl·lics, que a l'època no s'hi valia treure la pols als vells i dolorosos records ni per evocar certes coses. Tampoc es sabia mai qui podria estar escoltant la conversa.

Una vegada s'havia canviat el tema cap al futbol o els toros, sovint es produïa a continuaci
ó un llarg silenci, acompanyat dels sorolls de la màquina de tallar cabell o les tisores i el rerafons de la radio, amb les cançons de l'Antonio Machín i el negrito dels anuncis del Cola-Cao.

A Espanya no hi va haver mai cap mena de reconciliació entre els dos bàndols que van lluitar a la guerra. En Franco i el seu règim no ho van permetre mai, i encara avui, oficialment no s'han produït gestos definitius envers aquesta necessària reconciliació.
Només els homes senzills -aquells que de petits alimentaven la quimera de triomfar a les places de toros o els estadis de futbol i que finalment van acabar fent de barber, d'empleats o humils operaris en fàbriques i oficines- s'havien reconciliat per si mateixos en un procés natural: el del dia a dia i el de la convivència, que té més força que els odis importats i alimentats per vividors sense escrúpols. Es més: amb tota probabilitat, mai de la vida s'haguessin enfrontat entre ells amb les armes a la ma, si algun dia no els haguessin obligat a fer ho de la pitjor de les maneres.