Màscares

Un relat de: Carolina

em recolzo a una cantonada del carrer,
deixant passar el temps i les persones davant meu.

Em recolzo i recordo...
recordo la nena que havia sigut. Una nena massa sensible per aquest món. Una nena que va aprendre a callar, ha passar desapercebuda, a fugir de tot.
Caminant d'un cantó a un altre amb la motxilla sempre carregada de por, angoixa.... i solitud.

Em recolzo i penso...
i com sempre, penso en tú.
Tú, que no vas poder compendre que la meva llum és com la d'una espelma: débil en la distància.

Em recolzo i sento...

Sento que m'he tornat de vidre, que qualsevol paràula pot trencar-me en mil bocins, que no puc aturar la força del vent.
Les onades m'ofegant per dins...tot tremola.

Em recolzo i imagino...

Imagino que et veig ara i aquí, en aquest moment, en aquest carrer, en aquesta cantonada.
Davant meu, ubservant-me amb un tímid somriure.
Pero jo no et puc mirar als ulls.

Em recolzo i ploro....

Ploro per què tinc por. Por de despertar-me del somni.
Por de mi mateixa...
Por de transformar-me en una estatua de pedra.



Aquí estic, a una cantonada del carrer: Pensant, recordant, sentint, imaginant i plorant.
Però per fora no sóc res més que una màscara. Una de les moltes cares que tancades en si mateixes passen davant meu. Ignoran que tots compartim el mateix sentiment de solitud.




Em recolzo i em pregunto...

Perquè?




Comentaris

  • M'encanta.[Ofensiu]
    somnisdecolors | 02-02-2011 | Valoració: 10

    M'encanta, m'encanta. Que n'hi ha de gent que mai diu el que sent, que es possa una màscara i no hi ha qui li llevi. Gran text !

  • Ens distencien...[Ofensiu]
    natasha | 28-01-2010

    ...tres anys però textos com aquest em recorden que hi ha sentiments universals.
    Preciós i trist.
    Una abraçada

  • la solitud...[Ofensiu]
    instants | 28-01-2010

    és una gran companya de viatge si l'arribes a comprendre i a estimar. La por... a la por se li ha de saber dir adéu de tan en tan.

    Una abraçada