Fugida per l'escaire

Baixava les escales de dos en dos, i al sortir al carrer va seguir caminant amb pas lleuger. Fins i tot xiulava!, ell, que feia setmanes que em deia que no estava bé, que no era feliç...
Jo li intentava seguir el ritme unes passes més enrere, tot preguntant-me què carai havia provocat aquell canvi d’humor sobtat. No vaig poder-me aguantar més i em vaig clavar en sec al terra.
- Ei tu! - li vaig dir alçant la veu per sobre la remor del trànsit-
- Què collons et passa avui? Perquè estàs tan bé?
- Estic bé, no ho sé, em sento bé.
- Hi ha res que hagi canviat des d’ahir?
- Si, suposo que si...he decidit que me’n vaig, que aquest país ja no serà mai més el meu, i això em fa respirar tranquil.