Franrares, el bard (1). El bard que defensava la valua de la persona.

Un relat de: histories_medievals
Hola Relataires.

Per si de cas, informo que aquest relat es basa en un relat que crec que vaig llegir durant l'EGB que va existir en els meus temps; no és, almenys no en el fet bàsic, ningun relat biogràfic ni autobiogràfic; és un relat literari basat en un altre relat literari, insisteixo. És clar, és un relat literari de ficció però il·lustra veritats importants, alhora que, com de costum, fa reviure maldecaps forts però no superiors a la força de voluntat de, en aquest relat, el bard algú diria que busca-raons però que defensa veritats considerables. Tot sigui dit.

I, creient que no calen (o potser no convenen) més paraules en aquesta introducció, passem directament al relat, que espero que us agradi.



El relat.

Salutacions. Em dic Franrares, soc un bard amb alguns coneixements de música i estic passejant per un mercat de la meva època. Hi ha, com sol haver-hi en els mercats del meu món, mercaders amb un carro amb la seva mercaderia, gent que, sota un tendal improvisat, posa a la venda, entre altres coses, aliments, armes, animals domèstics en venda, mapes de diferents zones de la ciutat i d’altres ciutats, i moltes altres coses, tot això entre soldats armats amb espases i arcs amb buiracs que es limiten a fer vigilància rutinària. Tot molt tranquil en certa manera; però crec que aviat es trencarà la calma...

Finalment, després d’anys de falta de valor, m’he decidit a cantar la meva nova cançó en públic, i he escollit aquest mercat en un dia d’activitat, un diumenge. Ja hi ha bards que canten cançons alguns dies, o sigui que veure un bard cantant certes cançons no sol generar conflicte (remarco el “no sol”) però en el meu cas em sembla que faré una certa “sensació” (i no vull pensar massa en què consistirà aquesta “sensació”, cosa que sabré aviat).

Així doncs, ben decidit tot i la por, demano permís a un guàrdia per alçar-me sobre una tribuna i cantar una cançó a veure si alguna ànima generosa em deixa anar alguna moneda de propina... això és el que li dic, però tinc present una cosa una mica diferent que no li dic pas al guàrdia perquè, ben pensat, ell no té la culpa que jo vagi a ser tant, almenys per la mentalitat de la meva època (de futur sempre n’hi ha), tan atrevit, però tampoc vull que ell m’impedeixi pujar a la tribuna...

El guàrdia em deixa pujar. Pujo immediatament i començo a cantar:

- ¿Quan vindrà el dia que l’home valgui més que pous i cases?
o ¿Més que les terres més fèrtils?
o ¿Més que els rius més cabalosos?
o ¿Quan vindrà el dia en què a l’home no se’l pesi amb les balances?

Les opinions del públic sobre la cançó eren diverses: alguns l’aplaudien amb l’ànim ben alt, d’altres l’insultaven i veia com més d’un anava a buscar un guàrdia, el més probable és que amb intencions de detenir-me.

Vaig pensar de seguida i amb rapidesa que potser no havia estat la meva idea més brillant de tota ma vida el fer i cantar la cançó, però necessitava, almenys en certa manera, de fer-ho; en efecte, era la meva opinió. Per altra banda, la reacció dels meus contemporanis era, almenys una mica, comprensible. Vivíem en una època, és a dir l’edat mitjana, on la vida humana no tenia, perquè no dir-ho amb franquesa, molt de valor. Volia creure que alguns segles després la vida humana tingués més valor i s’abolís, almenys, la pena de mort. Alguns opinen que l’home aprèn dels seus errors i que es perfecciona amb el pas de les dècades... però almenys de moment la cosa, respecte a mi, no era així... i ja se sap que l’ésser humà, malgrat el pes de les societats, té pluralitat d’opinions...

Però ara no era el millor moment per a reflexionar... Jo veia com venia corrent algun guàrdia per a detenir-me, i que era gairebé segur que acabaria a la garjola o a la forca, o potser també a un lloc on em torturarien fins a la mort. I, és clar, cap d’aquests destins no m’atreia gens... O sigui, era hora de fugir amb total rapidesa. Carregant amb tot l’equip que podia carregar, vaig muntar ràpidament al meu cavall i vaig fugir per un camí mig intransitable que em semblava el millor lloc per on fugir tenint en compte quin era el meu mitjà de transport en concret.

Mitja hora després, ja em trobava lluny del mercat, però semblava que ningú en absolut m’hagués perseguit. Potser ja estaven satisfets amb què me n'anés amb la música si més no a un altre lloc lluny de mercat. Potser no volien córrer el risc de deixar el mercat desprotegit. Però el que estava clar és que no era gens prudent que tornés al mercat almenys en unes quantes setmanes... perquè, és clar, això era molt arriscat.

Sabia que en aquell moment, en aquella ciutat del mercat, manava com a alcalde un home cruel i avariciós, de molt mala fama, que n’havia penjat a més d’un per menys del que havia fet jo... l’alcalde en qüestió es deia Ferècrates i, és clar, no era el més apte per a fer-hi bromes o, com jo per exemple havia fet, fer-hi cançons filosòfiques o moralistes que posessin en dubte la seva autoritat absoluta o, almenys, a qualsevol que practiqués una autoritat absoluta. Què haig d’opinar? No és culpa meva que en aquesta era hi hagués gent així, perquè si ho fós em quedaria ben palplantat de la sorpresa...

Vaig pensar que potser era hora d’anar a un altre lloc que em semblés ben tranquil, i vaig creure que era el moment d’anar a una de les ciutats més grans que hi podria haver en aquest món, Yorosham, on creia que governava un tal Serafí... Però no sentia cap necessitat de parlar amb l’excèntric però bondadós monarca, de qui es rumorejava que sentia predilecció per les dones de pits de gran tamany... Bé, això a mi, amb tot el respecte, no m’interessava, almenys no per les accions que tenia planejades de fer... En unes poques hores de cavalcar, vaig parar a un dels hostals que hi havia a Yorosham i, tot i que no soc molt ric, bé que diuen que un dia és un dia, vaig demanar el menú més car i més abundant a l’hostaler mentre deixava el meu cavall que mengés herba i aigua de l’abeurador. Vaig menjar sentint-me la mar de tranquil mentre el temps passava. Però un núvol negre se m'apropava, de forma que les fades del destí em preparaven una, encara que de moment no ho sabia...

Quan, al cap d’algun temps, m’havia acabat i pagat l’àpat, vaig recollir el meu cavall i vaig tirar directe cap a l’exterior de la ciutat, però, abans d’arribar-hi, vaig veure a un cartell que es buscava algú convicte d’assassinat. I la cara del presumpte criminal era la meva pròpia, o sigui, una caricatura meva!! Això era obra del Ferècrates i de la seva opinió sobre els qui canten cançons diguem-ne humanitàries. Vaig pensar que caminant passaria més inadvertit que a cavall, i, per tant, amb pena, vaig vendre de seguida el cavall a un marxant per unes quantes monedes d’or. Però la mala sort em perseguia... quan estava a prop del camí de fora de la ciutat vaig veure com uns quants soldats de Yorosham o de la ciutat que fós vigilaven els camins dels afores, de manera que no podia sortir... i amb els cartells penjats en molts llocs estratègics de la ciutat creia que no passaria molt de temps fins que em fessin capturar...

Mentre caminava amb pensaments foscos i pessimistes, no em va passar pas desapercebut que una persona pròxima, que conduïa un carro, em mirés fixament i em digués:

- Tu ets la persona suposadament criminal que els soldats de Yorosham busquen!!

Però de sobte, aquesta persona, fós qui fós, em donà una empenta perquè em fiqués sobresaltadament dintre d’un portal, perquè veia que hi havia soldats per allà rondant i, era evident, aquesta persona tal no volia que m’enganxessin.

Quan els soldats havien passat, la persona em va demanar que em posés dins del carro i confiés en mi. No veient cap pla millor, em vaig deixar fer. La palla entre la qual em vaig amagar no olorava pas a meravella, però era millor això que no pas acabar a una forca...

Al cap de més o menys tres quarts d’hora, durant els quals diverses persones feien preguntes al senyor del carro, aleshores, ell em va avisar que ja podia sortir. Li vaig agrair de veres. Ell em deia, casualitats del destí, que havia sentit la meva cançó al mercat, que li havia agradat molt, almenys en certa manera, pel sentit profund (segons deia ell) que tenia, i que ara se sentia moralment obligat a ajudar-me.

També em va dir que el rei Serafí no era un malvat, que es limitava a fer el que les lleis ordenaven, i que sabia que aquesta era una maquinació del malintencionat Ferècrates que m’acusava falsament d’un assassinat misteriós, del qual, en tot cas, jo no n’era el responsable en absolut.

Després de parlar una mica més, l’home del carro, del qual ningú sospitaria res, va tirar un altre cop en direcció a dintre de la ciutat mentre jo me n'allunyava. Acusat d’assassinat, jo... ¿Com podia el rei Ferècrates ser tan maquinador? ¿Havia de tornar a la ciutat del mercat (es deia Macsander) i intentar netejar el meu nom? ¿O havia de conformar-me a viure com un proscrit?





Nota de l’autor: Bé, potser en altres ocasions jo us explicaré més coses del Franrares el bard, però per ara és suficient, ¿no ho trobeu?

Comentaris

  • Comentari d'agraïment: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-10-2022

    Hola, Histories_medievals:
    No sé com comentar-te aquest relat que acabe de llegir-te, perquè té tanta fantasia que no trobe paraules adequades per a dir-te quatre coses. M'ho he llegit.
    Bé, el poema de "Notes del violí", que m'has comentat, t'ho agraïsc molt, perquè m'has elogiat molt.
    No sé música, ni he estudiat solfeig, para saber compondre música i tocar el violí.
    Ha estat una composició única, que fa anys que la tenia en l'ordinador. I ara vaig decidir publicar-la. Gràcies per tot el que m'has comentat.
    Cordialment i fins a l'altra.

  • Comentari del comentari[Ofensiu]
    Prou bé | 12-10-2022

    En relació al teu comentari al meu poema retorn:
    Gràcies per comentar! Sempre s'agraeix!
    Ben bé no va d'exili! És una persona que ha viscut molts anys fora de Catalunya, a un lloc que s'ha estimat molt i ara torna.
    Però ha estat bé la teva interpretació. M'agrada i també la referència al president que jo tant trobo que fa falta aquí! (Són opinions...)

    Quan llegeixi els teus relats també et comentaré.

    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: