Obashim i Misaki (8): La resposta de Misaki davant del rei Serafí.

Un relat de: histories_medievals
En aquests moments, la Misaki Manaka està davant del rei, una mica tremolosa davant la situació. Encara que ja l’havia informat l’Aurora que això podria passar, que se’t declari un rei no és cosa que passi cada deu minuts.

El rei se la mira i pensa: “Ja em temo què passarà. Em rebutjarà com l’Aurora. ¿Què tinc jo de dolent, com a home i (o) com a monarca? Ai, la vida...”.

Però de sobte la Manaka somriu àmpliament al rei.

- Penso que, potser per un molt llarg temps, no podré tornar a la meva època. I, a més, Serafí, m’atreus molt en més d’un sentit. Vull ser ara mateix la teva reina consort, em casaré amb tu. Bé, però amb una condició.
- ¿Quina, amor meu? – el rei parlava amb un somriure als llavis.
- Que l’Aurora sigui la meva dama d’honor i l’Obashim el padrí en la boda. Els aprecio molt i crec que haurien d’estar amb mi en aquest moment tant crucial de la meva vida.
- ¡¡Així serà, o almenys ho intentaré!!

Menys de dues hores després, el rei i la seva tetorrona preferida estaven al poblet de Gandalf, i es dirigiren directament a casa de l’Obashim i de la Aurora. Trucaren a la porta. Els obrí l’Obashim, sorprès que la Misaki arribava amb el rei i agafats de la mà. Poc després, estaven asseguts els quatre: el rei, les dues Misaki i l’Obashim.

“Ai, que m’ho veig venir” pensava l’Aurora, però ara per ara no deia res.

- Bé, senyor rei, ¿com ha anat trobar-se amb la Misaki? – pregunta el jove guerrer descrit com un boig.
- No podria haver anat millor, Obashim, amic!! – respon el rei. - La Misaki acceptarà casar-se amb mi si participeu en la boda tu com a padrí i la Aurora com a dama d’honor.
- A mi m’agradaria molt ser el teu padrí, el familiar almenys en certa manera d’un monarca.
- ¿Com? – diu l’Aurora; - això mai ho acceptaré!! No només haig de consentir que la meva amiga es casi amb un home tant dubtós, que a més haig de formar part essencial de la boda.
- Parlem a soles, amiga meva – respon la Manaka. - ¿I vosaltres, Serafí i Obashim, us importaria anar-vos-en a fora almenys per mitja hora?

Els dos homes es miren sorpresos, però accepten. Se n’aniran almenys mitja hora al bar, on els amics treballadors de l’Obashim, una mica rudes però de bona moralitat, coneixeran al rei en persona. Mentrestant, a casa només queden les dues dones de bona davantera.

- Però dona, - deia la Manaka, - no em pots negar aquest simple però inevitable favor!! No podria casar-me amb el rei sense la teva benedicció i presència!!
- ¿I perquè no feu la boda l’Obashim, el rei i tu, amb qui més sigui, excepte jo?
- ¡¡Perquè això em representa com si perdés una amiga, el que no vulgui donar-me suport en la boda!!
- Doncs bé, no et casis amb el rei. Hi ha altres homes en el món.
- No puc deixar escapar aquesta oportunitat!! Un home amb molt atractiu en molts sentits del Serafí no es troba cada deu minuts. Vinga, dona, accepta ser la meva dama d’honor.

Silenci. L’Aurora no diu ni una paraula.

- Està bé, no em casaré amb el rei – diu la Manaka, - perquè sense el suport teu, que ets com una germana per a mi, no em podria casar mai. ¡¡Però si realment persisteixes en no deixar-me casar-me amb el rei, t’odiaré tota la vida!! Ja no podria ni mirar-te a la cara!! Em buscaria un altre poblet on viure, sola o amb la companyia d’Obashim, que ell encara és un bon amic, si vol venir amb mi.

El silenci de l’Aurora es torna a repetir, tot i que mira atentament a la Manaka, potser no sabent què dir o no volent dir-ho.

De sobte, la Manaka, molt entristida, al cap de pocs segons es posa a plorar com una magdalena, i diu:

- ¿Com pots ser tant dolenta, tant cruel? ¡¡Si no tens cap prova rotunda que el rei sigui mala persona!! Jo confiava en tu, pensava que eres una bona amiga, que érem com a germanes, bones persones ajudant-nos!! Ets injusta i jo hauré de dir al qui crec l’amor de la meva vida que me’n separo. Sisplau, no m’ho facis això!! Ahhhhhh...!! – ho diu sense deixar de plorar. La Aurora deixà la seva actitud defensiva-ofensiva i es posà suaument arrepenjada amb els braços a les espatlles d’ella.

- Ser la dona del rei és tant important per a tu?

- No ho saps prou... em sento segura que és l’home de la meva vida; és un bon home, atractiu, ric... No ho hagués pensat abans de venir a aquest temps que estaria tant enamorat d’un membre de la reialesa. I tu no vols...

- Bé, si és tant considerable per a tu, Manaka, i et sents tant decidida a casar-te amb el príncep... Crec que l’Obashim té raó: ja ets grandeta i responsable per a prendre decisions. Està bé, m’empassaré el meu orgull, que no me n'hagi de penedir, i ho dic seriosament: seré la teva dama d’honor.

La Misaki mostrà primer sorpresa i després alegria, i diu de cop i volta:

- Estimada amiga!! Jo que ja em veia separada del rei i també de tu. Moltes gràcies per acceptar. No te’n penediràs.

I la Manaka fa una abraçada ferma a la seva amiga; a causa dels grans pits de les dues, l’abraçada fou un pelet incòmode. Després, es quedaren fent coses i llegint a estones mentre esperaven el retorn de l’enamorat de la Misaki i de l’home sospitós d’una mica de bogeria.

En la taverna, on jugaven per divertir-se i sense afany de lucre, en Serafí demostrava que tenia bastant talent amb els daus davant la mirada sorpresa dels amics de l’Obashim.

Més tard, quan el rei i el jove guerrer trobaven que era l’hora de tornar, ja tenien por que la seriosa (però de bon cor) Aurora no hauria cedit en la seva decisió de no ser mai la dama d’honor d’en Serafí i de la Manaka. Quan arribaren a casa d’ells, senzilla però bonica a la seva manera, les dues dones estaven somrients.

- Benvinguts, guapos!! Tinc una sorpresa per a vosaltres – diu l’Aurora. – La Misaki m’ha convençut. Seré la dama d’honor. Per mi, la boda es pot celebrar quan vulgueu!!

El rei el sorprenen i li agraden les paraules de l’Aurora. Li estreny fortament la mà.

Durant prop d’una hora, els quatre ultimaren uns quants preparatius i conveniències per a la boda, ja que ara els quatre ja se sentien segurs que s’havia de celebrar. Després, el rei i la seva ara promesa trobaven que era una hora de marxar. Al cap de poc, pujaven al carromat i s'acomiadaven amb gestos i paraules amables de l’Obashim, de la Misaki Aurora i de quants altres volien acomiadar-se d’ells dos.

La Misaki mira el carromat com s’allunyava, i deia:

- Potser en el fons estic una mica gelosa, però ella, en tot cas, ja està promesa amb un home que l’estima mentre que jo estic soltera i per a vestir sants.
- Potser no, Misaki – deia l’Obashim. – El rei se n’ha anat amb la dona que estima, i jo vull fer el mateix.
- ¿Tu estimes a una dona, Obashim? - La Misaki es girà per a mirar-lo més atentament. – Crec que ho endevino. T’has enamorat d’una dona del castell, d’una companya de feina, i ara de bona gana te n'aniries amb ella.
- No és així, Misaki – diu l’Obashim en un to molt tranquil. – La dona de la qual n’estic enamorat ets TU. Crec que podries ser la meva noia ideal. Permet-me que em declari i anem a casa nostra a... dedicar-nos a arts més gentils.

La Misaki de Gandalf gairebé no s’ho podia creure.

- Ah, ¿parles de debò, Obashim?
- Molt de debò. Besa’m ara mateix, sisplau, amor meu.

I es besaren apassionadament en una forta abraçada, fins i tot alguns del públic els miraven amb una burla poc ofensiva.

A vegades el destí et dóna bones cartes i tu no dubtes en utilitzar-les...

Però el matrimoni entre el rei i la Manaka encara no s’ha fet, i podrien sorgir sorpreses...

Continuarà...





----------------------------------------------------
Sigues benvingut a Ciutat Perenne: http://ciutat-perenne.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: