Franrares el bard (2). El bard que es trobà amb el rei Serafí en busca d'aventures.

Al voltant del carromat hi havia un parell de guàrdies de ciutat, a cavall, protegint el carromat de possibles amenaces. A dintre del carromat hi havia una persona, evidentment el rei, fent-se un llarg petó amb una dona de pits enormes i baixeta, la Misaki Manaka. De sobte, el monarca deixa de besar la seva promesa i mira directament al transeünt distret. I el rei Serafí diu al cotxer que pari el carromat i, un cop parat del tot, baixa del carromat, li diu a la Misaki que l’esperi dins el carromat durant uns minuts, i s’apropa uns quants passos al que per a ell li sembla ser un simple transeünt. El bard vingut a menys el saluda:

- Hola, senyor, ehem -, diu Franrares -, vós deveu ser el rei Serafí, sens dubte...

El Franrares li fa una reverència, però el rei, amb veu normal, li diu:

- Per favor!! Davant meu, no solen fer falta tantes reverències. ¿Què feu vagabundejant pels camins del bosc, bon home?
- Jo estava... – però en aquests moments, el bard desafortunat es fixa en la Misaki. – Caram, senyor Serafí, ¿ja heu trobat parella? Jo que em pensava que moriríeu vestint sants, i no ho dic gens com a burla... vos qui totes les dones rebutjàveu... I és una dona preciosa, amb bones... virtuts.
- Adulador – diu la Misaki-, però si una és guapa està bé que se li ho diguin. En realitat, soc la promesa del rei, i ens pensem que abans de quinze dies ens casarem. I si em voleu dir que tinc unes bones tetes, no heu de tenir vergonya.
- Misaki, amor meu – diu el Serafí amb to tranquil-, tots sabem de la teva bellesa i qualitats, però no em distreguis perquè estic parlant amb aquest senyor, i necessito uns minuts.
- D’acord, fes, fes, guapo.

Mentrestant, els soldats que vigilaven, a cavall, al carromat de la Misaki i del Serafí, s'entretenen parlant entre ells.

En Serafí s’avança, tos una mica, i diu:

- Bé, ambdós sabem que tu saps que soc el rei Serafí (ho sabria molta gent si li ho preguntéssim), però encara no sé qui ets tu. ¿Com et dius?
- Em dic Franrares – i s’encongeix d’espatlles com si tingués vergonya, cosa que en Serafí nota.
- Doncs bé, Franrares, encantat de conèixer-te, però... caminant per un bosc tan gran, amb criatures diabòliques que podrien estar vigilant-te... no sé, però em fa l’efecte que és com si tota la teva vida hagués perdut la meitat del teu sentit...
- La teva intuïció és notable, sí, rei Serafí...
- Si us plau – diu el rei-, pots tutejar-me sense por. Digues-me només Serafí.

El rei no sempre permet a tothom que el tutegi, encara que no sempre se li sigui exigit, però en aquesta ocasió té la sensació que pot confiar en aquell home.

- Doncs, Serafí, gràcies, resulta que...
- ¿Puc ajudar-te en alguna cosa, nou amic meu?

El bard dubta, però no per molt de temps; finalment, acaba responent-li al rei:

- Crec que sou una bona persona, Serafí, però hi ha coses que un home ha d’afrontar sol, prefereixo anar pel meu camí, almenys per ara. Gràcies, de totes maneres.

El rei es rasca la barbeta i dubta, primer amb expressió enfadada, però finalment somriu una mica i li diu:

- Bé, com vulgueu, però... – El rei treu de la bossa de pell que porta un petit pergamí parcialment cobert de cera: - Per si mai ho necessitéssiu, aquí teniu aquest salconduit; presentant això als guàrdies us conduiran directament a mi al rei.

Franrares dubta per uns segons, observant el regal de Serafí, i finalment se’l guarda a una de les seves butxaques.

- Moltes gràcies, bon rei, però ara voldria continuar el meu camí... sol.

La Misaki, des de dalt del carromat, somriu i diu, però sense cap rastre de falta de respecte a la seva veu:

- Jo penso, guapo – li diu la Misaki – que el que necessites és una dona amb bona delantera com jo o la meva amiga Aurora, que estigui disposada a satisfer-te en el que volguessis, que et curaria la meitat dels mals, i per mi tant de bo la trobessis. El bon rei Serafí és perfectament conscient de la sort que té!!
- Misaki!! Mira que dir això... – diu, és clar, el Serafí.

El bard dubta per uns segons, però respon, tranquil·lament:

- No renyeu a la vostra promesa, estimat rei, perquè en el fons potser té més raó del que sembla. Però de moment aquesta dona que ella menciona encara no m’ha aparegut. A més, m’haig d’ocupar dels meus problemes, i per ara voldria estar sol. Que tingueu molta sort. Només una pregunta abans de marxar... ¿La vostra promesa sempre ha estat així d’atrevida?
- Bé, Franrares... la veritat és que no, al principi era com a més tímida, més reticent. Però això d’estar promesa amb un rei és com si li tragués la por... i no m'estranya. Jo me l’estimo molt, i això que no fa ni quinze dies que la conec. I té una amiga que és gairebé el seu doble, bona proporció de pits inclosos – és clar, en Serafí es refereix a la Misaki Aurora. – I, així doncs... ¿Segur que no us puc ajudar en res ara mateix?

En Franrares no dubta gens a contestar:

- Segur. Però em guardo el seu salconduit com si fós un anell d’or i maragdes. Passa-ho bé, bon rei, i potser tornarem a veure’ns.
- Si insistiu... com vulgueu. Sort amb les vostres dificultats, siguin les que siguin. Fins a una altra!!!
- Adeu, bufó!! – diu la Manaka des del carruatge.

I sense dir-se res més, el bard s’aparta ja completament del camí del carruatge on el rei ja hi ha tornat a muntar i dels cavalls de guàrdia armats. En Franrares els observa marxar camí enllà. Tant el rei com la seva promesa es giren per mirar-lo enrere i li fan gestos de comiat, als quals Franrares respon, somrient, però sense sentir cap dubte en què decideix. Molt poc temps després, el carruatge reial i els dos cavalls de guàrdia giren per un revolt del camí i, pel que al bard respecta almenys, tots ells es perden de vista.

El bard dubta una mica mirant per on el rei i la guapa Misaki han desaparegut. Segur que ambdós, això creu el bard, han tornat a besar-se i a toquetejar-se, pensa el bard. Ah, els enamorats... Però pensa que alguna cosa ha de fer ara... dubta si seguir més temps pel camí, però al final, pren una decisió més agosarada: entrar decididament bosc endins. És probable que l’esperin perills mortals, però també alguns tresors... es pren uns segons per a pensar i, finalment, decideix endinsar-se en aquest bosc.

Dues hores després, no ha trobat en el bosc res d’anormal, ni tan sols ni que fós un lleó ferotge o un petit rierol salvatge d’aigua. Ha tingut la sort de poder matar un conill per a menjar-se’l i trobar alguns bolets comestibles. Per sort, no fa molt de fred en aquesta època de l’any... almenys, no en el bosc d’aquest món de l'era de les espases avui mateix. Ha pogut encendre un foc malgrat les dificultats amb les no moltes coses que porta a la motxilla.

De sobte, sent trepitjades pel bosc, d’algú que camina corrent. Sense oblidar-se que va poc armat, desenfunda la petita espasa que porta penjada del cinturó, i es prepara per al que pugui venir. Escassos segons després, un home malferit camina en direcció al bard, però esbufega, evidentment ferit de mort, tot i que pel bosc no es veu cap altra persona ni criatura. L’home malferit cau de morros. En Franrares li arrenca una fletxa que portava clavada a l’esquena. L’home esbufega unes quantes vegades, i li diu al bard:

- Benvolgut senyor... jo estic malferit, moriré en pocs minuts com a màxim. Em dic Bigley, soc un dels servents més lleials que ha tingut mai el rei Gilibran, i haig d’aconseguir com més aviat pugui ser que el bon rei torni a tenir el martell... està dividit en dues parts: la punta i el pal, ambdós marcats amb la G de Gilibran. Agafa els meus diners, porto unes 30 monedes d’or i també aquest mapa, i continua la missió per mi. Lamento no poder acompanyar-te en la missió. Si compleixes aquesta missió seràs ben recompensat. Però primer t’hauràs d’anar a la torre de Yaztrom, un mag que et vendrà valuosos utensilis. Jo... voldria... – però cau mort a braços de Franrares, després d’uns quants esbufecs.

Després d’enterrar el bon home en un forat mig improvisat, el bard es preocupa per què ha de fer. Si compleix bé la missió rebrà una molt notable recompensa. Però si fracassa, li espera una mort horripilant. S’ho pensa uns minuts... i creu que, si triomfa en la seva missió, els molts diners obtinguts, encara que de moment no sap com, podrien servir-li per a salvar-se de la pena de mort a què el malvat alcalde Ferècrates vol condemnar-lo.

Finalment, es decideix: anirà d’aventures buscant el martell, els dos pedaços d'aquest, i entregar-lo al bon rei Gilibran. Finalment, s’acomoda per a dormir a la intempèrie i s’adorm.

Al sol, quan s’ha fet l’alba, el bard aventurer, amb les indicacions que té el mapa que duia Bigley en morir, un parell d’hores després, s’acosta a la torre on viu el Yaztrom i truca a la porta. Una veu de dintre la torre diu:

- Què voleu?

El bard parla amb la veu i li explica tot el que sap de la missió que ha adoptat. Al cap de poc, s’obre la porta i apareix un home que es presenta com en Yaztrom. Li indica que puguin per la torre pel passadís. El bard, per algun motiu, se sent amenaçat i desenfunda l’espasa. En Yaztrom el mira amb expressió indiferent i li diu que no faci el ruc, que els seus poders màgics són grans. El bard vingut a aventurer creu que és millor ser prudent i es guarda l’espasa dins la funda. Pocs minuts després, ambdós es troben dalt de la torre, en una habitació plena d’objectes una mica desordenats, però en Yaztrom sembla saber a la perfecció on està cada objecte. Mitja hora més tard, el jove aventurer ja li ha comprat alguns objectes al mag, quedant-se encara amb algunes monedes d’or.

A més de la compra, després que el bard li expliqués quina missió li ha encarregat Bigley, en Yaztrom li explica com el martell el tenia inicialment el rei Galibran (qui és un nan de raça guerrera, o sigui, no un home en tots els aspectes) fins que una àguila astuta li va robar el martell. Després, una parella de gnoms varen matar a l’àguila d’una fletxa ben apuntada, i, no volent cap d’ells quedar-se sense martell, i després d’una pugna amb espases, varen veure que el martell es podia dividir en dues meitats: la punta i el mànec. Com que no eren molt intel·ligents, cadascun d’ells, satisfets, es va quedar amb una sola de les dues parts, i varen seguir el seu camí, qui sap a on. En Franrares tindrà una missió de dues parts, ja es veu... però mai s’ha dit que fós una missió fàcil...

Així doncs, entra dins el bosc anomenat Bosc Tenebrós, on han d’estar els dos enans, ambdós ja per separat, amb la seva part del martell. Aviat troba una bifurcació. Alguns metres més tard hi veu una nova bifurcació, on hi ha dalt d’un gran pal un corb. Però aquest corb té alguna cosa estranya, perquè... Pot parlar! Li diu al bard que si vol informació pagui una moneda d’or. Ell decideix pagar-li. Li indica el corb que vagi pel nord. Després li pregunta ell a la bèstia que perquè vol diners, sent com és un simple corb. Li contesta que el mag Yaztrom el va convertir, amb un pas màgic, en un corb, i que només el tornaria al seu estat natural humà si li pagava 30 monedes d’or, res menys.

Dintre del bosc, el bard, sempre a la recerca del martell, correrà diverses aventures en el Bosc Tenebrós. Us n’explicaré només algunes de les més interessants... en un altre relat, perquè preferiria no sentir-me jo obligat a dividir en dos el relat, ja que ja ocupa un espai considerable. Bé, espero que us hagi agradat aquest mateix relat, que ja continuarà. Salutacions!!