Franrares el bard (3): fent l'aventura del bosc.

En Franrares, mentre s’endinsa en el bosc, pensa en la seva missió. Li han regalat 30 monedes d’or, una part de les quals les ha invertit a comprar objectes útils a Yaztrom. Sap que, si li porta al rei Galibran el mànec i la punta del seu martell (ambdues coses porten una “g” gravada) el rei i el seu poble tindran el valor necessari com per defensar-se dels seus enemics... però no hi ha cap dubte que, si deixés passar uns quants dies, l’enemic atacarà una ciutat que no es voldrà ni defensar, i serà pa menjat el fet de destruir aquesta mateixa. És clar que per impedir això cal recuperar aquestes dues parts del martell, sense oblidar que se suposa que els dos follets del bosc segueixen conservant-les. Però era l’hora de fer l’aventura...

És clar que serà una aventura perillosa, però té certes idees per a que Ferècrates l’alcalde malintencionat acabi admetent, dintre de no molt, que l’acusació d’assassinat contra ell és falsa. Si ell hagués assassinat a algú, ni que fós accidentalment, el jove bard-aventurer ho sabria i ho recordaria perfectament. Per sort, comptava almenys amb la simpatia del rei Serafí, qui s’ha vist obligat a penjar cartells sobre l’acusació d’assassinat obligat per motius de burocràcia, però Serafí no es creu tot el que escolta (ni que tingués una molt escassa intel·ligència) però ja comprèn el rei, així com la seva promesa la Manaka, que rebel·lar-se contra un alcalde no és senzill, encara que sigui un alcalde cruel i més o menys sense escrúpols, a qui només li importa sortir-se’n amb la seva a qualsevol preu.

Mentre va pensant en aquestes coses caminant, no nota encara que té una amenaça a punt d’atacar-lo. Gira una mica el cap i ho veu: un porc senglar, ferit i furiós per una fletxa, està a punt d’atacar a l’amistós bard. No hi haurà oportunitat de fugir, i no té temps d’utilitzar un objecte màgic de Yaztrom en aquesta ocasió. Per tant, desembeina l’espasa i es disposa al combat...

Pocs minuts després, malgrat que el porc senglar li ha fet unes quantes ferides, ha aconseguit matar-lo. Li recull de l’animal una fletxa que val algunes monedes d’or i es disposa a seguir el camí, però al cap de pocs passos, sent un bordar de gossos a no molta distància, i rere una cantonada del camí veu una escena curiosa: un cavall de muntar que porta damunt d’ell un misteriós emmascarat i, envoltant l’home emmascarat, quatre gossos de caça que bordaven de tant en tant, fidels i seguint l’emmascarat. ¿Cap on anaven?

El que aquest home porti una màscara en part de la seva cara és intrigant. La gent normalment, excepte en dies de festa especial, no va emmascarada per la vida, a menys que... ¿I si aquest home fós un bandit o un criminal que fuig de la justícia, igual que, en certa manera, ell també fuig de la justícia? ¿Hauria d’atacar-lo encara que disposi de quatre gossos ferotges i fidels?

Però, malgrat tot, el Franrares opta per la presumpció d’innocència i s’apropa a l’emmascarat procurant que no se li noti la por i les ganes de ser precabut. El bard el saluda i li allarga la mà per a que se l’encaixi. L’home també li allarga la mà... i té anells d’or en les dues mans, ara que ho observa!! Si el matés en combat encara que té quatre gossos protectors, un cop ell i els seus aliats animals estiguessin morts seria un joc quedar-se amb tots els anells i vendre’ls a un bon preu... però això també seria un crim a ple efecte. ¡¡Aleshores, Ferècrates tindria motius reals per a aplicar-li la pena de mort!! Perquè atacar a un orc ferotge encara està justificat, però aquesta persona és un ésser humà del qual no té cap prova que hagi de ser un criminal (de fet, encara que ho fós, ¿com demostraria que era un criminal? Excepte potser per l’alcalde cruel Ferècrates a qui no li importa condemnar a qui el molesti fins i tot fingint unes proves irreals.).

Però al final, Franrares estreny la mà del seu nou conegut procurant no pensar en els temptadors anells. L’emmascarat es treu la màscara amb tota tranquil·litat i li explica que sol portar la màscara per a protegir-se millor del vent del bosc, i que només estaven els gossos perseguint un porc senglar (Franrares prefereix no mencionar-li que es va trobar amb un porc senglar fa poc temps). L’emmascarat somriu com si li hagués agafat simpatia pel “vagabund honrat del bosc” i li regala, a canvi de res (potser és un home caritatiu malgrat viure en una època difícil), una mica de belladona, una espècie com d’herba amb qualitats importants (després veurem quines qualitats importants té la belladona per a ajudar, encara que sigui indirectament, a la causa del bé).

L’emmascarat, un cop que veu que el bard s’ha posat tota la belladona a la motxilla en un lloc visible, l’home aquest diu uns quants crits al seu cavall i als seus gossos i els indica (és bastant possible que tots els seus animals estiguin prou domesticats per a això) que han de continuar pel camí, i, abans de sortir fora de la vista del nostre aventurer improvisat, es gira per a saludar-lo per darrera vegada. Aviat, l’emmascarat i tot el seu “seguit” es perden de vista per un racó del bosc, suposadament encara en cerca d'aquell porc senglar que està fora de la seva vista i, si hi ha sort, el podran caçar encara viu... si és que no està ja mort... depenent de quin sigui el porc senglar que busquin...

En Franrares es rasca la barbeta i, després d’un minut de reflexió, es disposa a seguir el seu camí.

Finalment, després d’unes hores de caminar en les que no hi treu gaire, per no dir cap, informació sobre les parts del martell desaparegut, i gens ni mica recuperat cap de les dues meitats d'aquest, ja es fa de nit, i decideix que és hora de menjar alguna cosa i d’anar a dormir, tot i que serà a la intempèrie. Es prepara un menjaret simple, però suficient i es disposa a adormir-se amb la seva espasa al costat. Però, poc després, escolta, a ben poca distància, el fet de grunyir d’una criatura que devia rondar pel bosc fins a trobar-se amb ell, i era el moment de defensar-se del seu atacant (ell suposa que es tracta d’un gos o similar) i, quan el mira front a front veu que és un home llop, de tòrax despullat, res menys. Després d’uns quants assalts, l’odiós home llop cau mort davant l’aventurer improvisat, però no sense fer-li algunes ferides. A continuació, el bard ja comença a notar una picor molesta per tot el cos, i ja sap el que és: a ell mai li havia passat fins ara, però ha sentit històries de gent que ho havia patit, tant si segons el cas ho hagués pogut solucionar o, en altres casos, no. La mossegada de l’home llop, d’efectes ràpids, té el poder de transformar, a tothom que sigui atacat i ferit per les bèsties lupines-humanes, per algun verí que produeixen les seves urpes, possiblement un verí d’origen màgic, la persona per les venes per la qual comenci a circular aquest verí, li passarà que es transformarà en un home llop en pocs minuts a menys que aconsegueixi evitar que el verí li transformi prou la seva pròpia biologia.

I, és clar, en Franrares no té cap desig d’acabar per sempre transformat en un salvatge i irracional home llop... aleshores se’n recorda de la belladona que li havia ofert el misteriós home de bona fe emmascarat i que la belladona, si es menja a temps, evita la transformació en home llop; és una de les maneres eficaces de bloquejar i eliminar la transformació, sobretot si encara no s’havia fet del tot efectiva. Així que en Franrares es treu ràpidament la belladona i se la menja ràpidament, com si s’estigués morint de gana. La belladona té un gust repulsiu, gairebé dolorós per a la gola, però en Franrares es menja tota la que tenia de totes maneres. Almenys, en tot cas, és efectiva; en pocs segons, el nostre petit heroi ja no nota més el procés de la transformació en home llop; tot el que nota d’aquest efecte es dissipa en alguns minuts, a poc a poc. A més, la belladona no té cap efecte secundari. Amb un pensament de simpatia cap a l’emmascarat, fós qui fós (una bona persona, almenys a la seva manera, com ha vist) i es digués com es digués, en Franrares es disposa a tornar a dormir, amb l’espasa mai separada d’ell.

La resta de la nit transcorregué sense incidents.

A trenc d’alba, el jove aventurer es trobava de nou en moviment, però sense cap pista d'on es podrien trobar els dos trossos del martell de Galibran, excepte la que abans li va vendre el corb per una moneda d’or. En això que, alguns metres més endavant, troba una espècie de gnom diminut, que està dormint sobre d’un bolet, ben tranquil per jutjar de com dormia. En Franrares decidí que havia de parlar amb ell; li feu una empenta suau per a anar-lo despertant, però de sobre el gnom diminut va despertar-se sobresaltat i es va caure avall del bolet, fent-se una mica de mal.

- ¿Qui ha estat, qui ha estat? – deia el gnom.

De sobte, la criatura diminuta es girà cap a l’aventurer i, és clar, veié el que hi havia i el que li semblava: que era l’aventurer qui li havia fet la “brometa” (l’accident, en realitat) de tirar-lo del bolet. Es quedà mirant l’aventurer. De sobre, Franrares cedí als seus instints violents i es disposà a atacar-lo amb l’espasa. El follet només mira l’espasa i ¡¡la transformà en una pastanaga tot seguit!! Franrares mirà la pastanaga que abans era la seva espasa, però, en comptes de donar-se per vençut, li tirà la pastanaga contra el follet; aquest mateix, tanmateix, aconsegueix reaccionar a temps, mira per un moment la pastanaga, i ¡¡aquesta es transformà en una papallona que anà volant per l’aire!! El Franrares se sentia ridícul perquè, encara que el follet no fós un brollador de simpatia, no li havia fet, almenys el follet a ell, res de dolent, almenys que ell sabés, excepte un diguem-ne acte d’autodefensa. Li va demanar excuses i li va demanar que, si us plau, li retornés l’espasa; i ho va fer (l’espasa va ser retornada a Franrares) però no abans que Franrares, en senyal de disculpa, li entregués dos dels objectes que havia comprat a Yaztrom; trobava, no sense una mica d’antipatia, que li sortia més a compte pagar la disculpa que quedar-se sense espasa. Aleshores, decidí calmar-se i parlar amb el gnom. Li va preguntar si havia vist algun follet pel bosc, per tal que potser un dels que ell havia vist fós el que tingués una de les dues parts del martell de Galibran. El gnom digué que la informació li costaria algun objecte o alguna moneda d’or. Mig enfadat, Franrares li pagà la petita però significativa “taxa” per la informació. El gnom li digué que va veure un follet que corria pel bosc en direcció nord, però que, cosa suposable, no podia saber si era o no era un dels dos follets que tenia una de les dues meitats del martell. No podia dir-li cap més informació d’utilitat. Encara que enfadat per la petita, encara que barata, informació, va decidir que seguiria la pista, encara que no immediatament.

Tres quarts d’hora més tard...

Des de feia poc temps, en Franrares, gràcies a un braçalet de força adquirit per Yaztrom i utilitzat una mica tramposament i haver-li guanyat un pols de força al molt musculós Yinn (un home que vivia sol en una cabanya de fusta i que deia que “es guanyava la vida amb els braços”), i d’haver deixat una mica desmoralitzat al Yinn per la seva derrota, havia aconseguit uns pols de levitació que considerava que li serien molt útils en el futur.

Després d’haver corregut unes quantes aventures més, arribà a una cabanya petita en el nord. Pogué forçar la porta amb unes quantes empentes i anà, dintre de la cabanya, escales avall, a veure si trobava alguna cosa d’utilitat, i va veure una espècie de capella, amb un esquelet i un sarcòfag misteriós. Intentà moure la llosa del sarcòfag però era massa pesada, fins i tot utilitzant el braçalet de força. Aleshores se li ocorre d’utilitzar els pols de levitació que li havia guanyat a Yinn, qui semblava creure’s invencible pels seus músculs de primera segons ell, i, davant el contacte dels pols, la llosa s’alça de damunt del sarcòfag i es manté un metre per damunt d’aquest evidentment per art de màgia. El que veié a dintre el deixà garratibat...

Hi havia un misteriós esperit necròfag (o, en altres paraules, un esperit caníbal, una criatura de carn ja podrida però potser sostinguda en una espècie de vida per la màgia) que es disposava a atacar-lo i a menjar-se’l, sigui per paràlisis o per ferides mortals. El valent bard retrocedeix unes passes estratègicament, però treu de la motxilla un flascó d’aigua beneïda i l’enarbora en l’aire; l’esperit necròfag, autoconscient que l’aigua beneïda podria fins matar-lo (els éssers no-morts no tenen una mort absoluta, sinó relativa) retrocedí i es quedà tremolant contra la paret. En Franrares recollí, amb mitja atenció posada perquè l’esperit necròfag no l’ataqués per sorpresa. A dintre del sarcòfag, ara que l’esperit ja no hi era, hi havia “només” una bossa amb 25 monedes d’or que podia sumar a les que encara tenia, i, potser el triple d’important encara, un pal que portava res menys que una G gravada. Quina sorpresa!! Sense cap mena de dubte, aquest era una de les dues meitats del martell de Galibran. Ara només faltava per trobar l’altra meitat i anar-se’n a Stonebridge a portar-li, quan ho aconseguís, el martell complet.

La manera com, no molt de temps després en el futur, el bard valent aconsegueix l’altra meitat del martell de Galibran no la diré per què la considero menys atractiva literàriament. En tot cas, realment, el bard recull i ajunta les dues meitats del martell i es dirigí a pas ferm cap a Stonebridge.

Ja pot assaborir l’alegria que tindran els nans de Stonebridge en veure com tornaran a tenir el martell i, quan cobrés l'abundant recompensa, la utilitzaria, a partir de certs mitjans que no explicaré en aquest mateix capítol, per a netejar el seu bon nom injustament convertit en el d’un proscrit.

Continuarà...




-------------------------------------------------------------------
Sigues benvingut a les auques i poesies d'Unicorn Blanc: http://www.ciutat-perenne.com/m/3yu