Obashim i Misaki (9): el rei i la seva promesa visiten el poble.

L’endemà següent que el rei Serafí hagué fet el favor a Franrares el bard, el rei, ja descansat, es lleva del llit on havia dormit amb la Manaka, i passa uns minuts consultant uns documents, mentre que la Manaka el mira com a encuriosida.

De sobte, tot i que no pas sobresaltat, el Serafí diu amb veu tranquil·la:

- Misaki, amor meu, aquest matí jo he d’anar a totes presses a Gandalf, el poble on viuen l’Aurora i l’Obashim. No serà més que unes tres hores d’estar allà i, com ets la meva promesa, suposo que no tindràs inconvenient en venir-te'n...
- Cap inconvenient, Serafí... o això crec. - ¿Què haurà volgut dir la Misaki amb això de “o això crec”? Ja ho veurem...

Així doncs, en menys de mitja hora el carruatge ja els recollia a la porta del palau, junt amb uns quants guàrdies d’escolta, i en prop de dues hores després ja estaven ben a prop del poble.

El rei no sabia com es prendria la Misaki Aurora la seva arribada, tenint en compte que, feia dies, aquesta bona dona li tenia totes les manies del món, sense oblidar que havia refusat de casar-se amb ell en el seu moment. De resultes que bastants habitants del poble de Gandalf estaven ja reunits al camí del poble esperant al rei i a la Manaka, inclosos, és clar, l’Aurora i l’Obashim.

- Benvinguts!! – cridava més d’un. – En aquest modest poble sempre tindreu un lloc.

El rei baixa del carromat i veu que l’Aurora se li aproxima a pas ràpid. No sap com reaccionar, però de sobte l’Aurora li fa un petó a la galta i li comenta:

- M’alegro de veure’t, amic meu.
- Sí? – respon el Serafí, estranyat. – Gairebé em pensava que no voldries ni sortir a rebre’m.
- No facis ni cas de la mania que et tenia. Ni jo me'n recordo que perquè t’havia tingut mania abans. Suposo que va ser una intuïció femenina mal enfocada. I no em guardis rancúnia pel fet que vaig refusar de casar-me amb tu; és que soc una dona molt aventurera i ajuntar-me amb un rei no fa per mi... em penso, i ho penso amb tolerància, que viure tranquil·la, almenys per ara, no m’es adequat, però, ara que ja no et tinc mania, m’alegro molt que hagis trobat una dona ideal per a tu...

I, dient això, l’Aurora s’apropa a la Manaka i l’agafa de les mans:

- Mira qui tenim aquí – diu la primera, somrient amablement i sense cap cinisme - res menys que promesa a un bon rei!!! Crec que t’anirà de fàbula aquesta vida. Et desitjo el millor, reietona.

La Manaka somriu i diu:

- I pensar que en una altra dimensió-, es refereix, és clar, al temps actual-, on vaig néixer, era una pringadeta de poques qualitats especials, enamorada de l’home equivocat – parla de Makoto, és clar - i, a vegades, envoltada de gent que no em respectava!! Ara ja són altres temps, i ningú em prohibirà de fruir-los.

- Per cert-, afegeix l’Aurora-, ¿saps qui és el meu nuvi des de fa molt poc?

La Manaka, que no és tan ruca com potser podria semblar, es gira cap a l’Obashim, l'assenyala, i li diu a l’Aurora:

- ¿Ell?
- Sí, ell!! – aclareix l’Aurora amb veu triomfant. – L’Obashim i jo hem formalitzat el sentiment que sentíem des de fa unes poques setmanes. Ara som feliços junts... i impacients de quan serem el padrí i la dama d’honor de la boda de l’any.
- Has d’explicar-me més coses!! – insisteix la Manaka, però aclarint: - Però ara mateix haig d’anar a la sala de ball on participava abans de prometre’m amb el príncep. Em sembla que em volen saludar o similar.

La promesa del rei avança cap a un carrer, però es queda palplantada a lloc en veure a tres homes que no desconeix pas... de fet, l’Aurora i l’Obashim també es queden de pedra en veure’ls precisament a ells... el rei no perquè, en el seu cas, no els coneix ni sap què han fet de dolent, encara...

Un dels homes avança uns passos, intentant de somriure tímidament, però va vestit de simple camperol i, sens dubte, no va armat.

- Hola, ehem, crec que ens deus reconèixer... nosaltres... ¿Crec que et dius la Misaki Manaka, oi?

La Manaka el mira fixament... és un dels tres homes, tots ells tres han vingut, que, en veure-li amb pits enormes i “amb poders màgics de bruixeria”, la van intentar d’apedregar i, si no fos per Obashim, tal com l’amenaçaven, l’haurien matat!!!

- Oh, Serafí, promès meu, i tant que els conec, des de fa un temps, i no volia tornar-los a veure mai més!!! Són uns mals homes supersticiosos que havien intentat de matar-me en una ocasió creient-me una bruixa!
- Com!!!??? – el rei es va sobresaltar. – Guàrdia real, veniu a mi! Envolteu a aquests tres mals homes i que no intentin res dolent! Amenaçar de mort la que seria la meva promesa, la d’un rei, res menys!

En pocs segons, així doncs, quatre guàrdies armats envolten els tres homes, que, malgrat mostrar-se tremolosos i no pas intimidadors, es queden on estan.

- No venim a amenaçar ni a atacar a ningú, venim en bones intencions. Hem sentit a parlar de la Misaki últimament, i creiem que és una dona d’excel·lents intencions. Lamentem la nostra equivocació de creure-la una bruixa, però... bé, en realitat és una dona molt guapa, però no estem gens acostumats, almenys no abans de conèixer-la a ella, que existien dones amb... aquests atributs especials. Demanem el perdó a la Manaka i al rei i assegurem que un incident semblant no tornarà a passar... almenys, no per part de nosaltres.

L’Obashim, que va ser qui va defensar a la Manaka per aquest aleshores, avança uns passos, amb fermesa, cap a aquells homes, i diu:

- Confio – la veu sonava sense cap humor – que no serà pas un truc.
- No – respon un dels homes-, no és en absolut un truc. Són disculpes sinceres.
- De segur – diu la Manaka, amb confiança ferma – que ja està resolta la confusió. I ara, per reafirmar les paus, els vull fer una abraçada a aquests en el fons bons homes per a fer ja del tot la pau, sí.

El rei ja se sentia més tranquil, però no deixava d’observar. La Misaki Manaka feu una abraçada ferma a cadascun dels seus tres examenaçadors. Al contacte dels seus pits enormes contra el seu, els tres homes s’emocionaren, però procuraren que no es notés pas.

Uns minuts més tard, havent ja marxat aquells homes, la Manaka, juntament amb el Serafí, l’Aurora i l’Obashim, i dues o tres persones més, ja estaven enfront del local on la Manaka treballà durant alguns dies abans de prometre’s amb el rei. Res més traspassar la porta, algunes persones la miraren i l’aplaudiren, interrompent el ball per uns pocs minuts.

- Benvinguda, Misaki!!! – li deia un a la Manaka.
- Ja ens han informat que ara ets res menys que la promesa d’un rei!!! Ens alegrem molt per tu – li deia un altre.
- Et trobarem a faltar en els nostres balls, però et desitgem el millor – li deia un tercer.
- Per què no ens fas un darrer ball de comiat per nosaltres, abans de tornar a Yorosham?
- Bé-, diu la Manaka girant-se al Serafí-; ¿no t’importa, amor meu?
- No, no – diu el rei, somrient. – Fes-los la darrera exhibició i diverteix-te.
- D’acord – diu la Manaka -, però m’agradaria saber, nois, com heu sabut que jo venia al poble ara mateix.
- Ah, secret professional, guapa – només li digueren.

Dit i fet. La Misaki M. es vestí de ballarina, estigué ballant com prop de tres quarts d’hora, després s'acomiadà del seu públic i se n'anà amb el seu promès i els seus amics.

Ja estaven fora del local quan la Manaka li preguntà a la seva amiga Aurora:

- ¿I doncs, estimada amiga? Jo ja saps que el meu destí és ser reina... amb tu com a dama d’honor. ¿Tu què faràs, et quedaràs a viure a Gundalf com a majordoma indefinidament?
- No – diu tranquil·lament l’Aurora, conscient que l’Obashim les estava escoltant – ni a mi ni a l’Obashim ens atreu quedar-nos per molt de temps en aquest poble, malgrat que a la seva manera ens agrada. Ens quedarem aquí alguns mesos, no prolongarem el contracte i ens n’anirem a la recerca d'aventures.
- Et trobaré molt a faltar, però recorda que m’has promès ser la meva dama d’honor. Pobre de tu que em fallis! – el to de veu de la Manaka era només mig de broma.
- Seré la teva dama d’honor, com t’he promès. ¿I et casaràs molt aviat amb el rei, Misaki? – insisteix l’Aurora.
- Abans vull fer una presentació davant la gent de la ciutat de Yorosham, que em coneguin una mica, i alguns dies després ja em casaré i seré ja definitivament la reina!!! Em fa una il·lusió! I quin dia seré jo la teva dama d’honor, picarona?
- Jo i l’Obashim de moment – remarca el “de moment” l’Aurora – no tenim intenció de casar-nos, però suposo que, si seguim ell i jo junts, algun dia dintre d’uns anys ens casarem... senyora reina.

Les dues “tetorrones” s’avançaren i es digueren entre rialles algunes coses a l’orella. I ja se sap, quan les dones es diuen coses de boca a orella, no hi ha manera de saber què s’han dit, secretets femenins...

L’Obashim i el Serafí es parlaven entre ells.

- Bé, altesa Serafí-, diu l’Obashim-, m’alegro que tot hagi acabat bé... Passi el que passi, us desitjo molta felicitat a tu i a la Manaka.

“Però” pensa l’Obashim, “¿perquè em penso que només és una felicitat que ara promet, però que després s’extingirà fatalment?”.

- Que hi ha algun problema, Obashim, amic? – li pregunta el rei. – Et veig com a preocupat.
- No, no – diu l’Obashim, procurant no semblar preocupat-, estic una mica fastiguejat perquè he dormit malament, però tot va bé – però l’Obashim sap que, anit, junt amb l’Aurora, va dormir esplèndidament bé... però no vol preocupar a ningú.
- Ah, d’acord, però tu en concret no em diguis “altesa”, som bons amics – diu amistosament en Serafí.

I passà el temps...

Al cap de dues hores i mitja, el Serafí i la Manaka ja havien acabat els assumptes pendents, i s'acomiadaren cordialment dels seus dos amics i d’algunes altres persones més. Dintre de pocs dies, la Manaka serà presentada davant del públic com la futura esposa, i per tant reina, de Yorosham. Naturalment, tant l’Aurora com l’Obashim eren invitats a anar-hi i van jurar que procurarien no faltar-hi per res.

Tot semblava anar ja ben encarrilat, però...

Continuarà...





--------------------------------------------------
Pots visitar l'apartat de poesies, auques i cançons de Lletra Perenne a: http://ciutat-perenne.com/m/3yu