Forjadors del destí

cada instant que passa és únic i mai no tornarà.
Quin poema més rítmic i nítid, llueix en ser recitat,
i la profunditat del significat et deixen astorat, com en un miratge de somni.

Gràcies per escriure i compartir el teu talent amb nosaltres, poeta.

gypsy

quan vaig llegir aquest poema per primera vegada, em va semblar plè d'esperança; en llegir-lo ara m'ha semblat plè de nostàlgia... Com canvien les coses.

Una abraçada Vicenç!
Elisenda

En cada existència que vivim reescribim el present. De les "tempestes, insomnis i mites" en fem un futur incert per aquells que algun dia seguiran, de bell nou, reescrivint el present.

Joanalvol

volia dir en el meu comentari. Disculpes.

d.

i el mateix mot: mai.

Cada estrofa esdevé un microcosmos tancat, amb la rima als versos 3 i 6 en cadascuna d'elles, que ajuda a cloure aquest petit món.

Petit no per manca d'importància, sinó per tot el contrari: per tenir una independència individual i, alhora, una complementació global.

Sempre és un plaer trescar entre els teus versos, company Vicenç. Nova visita, nou glop d'aigua fresca per a seguir endavant. Sempre.

d.

AVUI M'HE FET UN TIP DE LLEGIR-TE, HE APROFITAT EL TEMPS PERDUT, EM MIRAVA LES PORTADES DEL CONCURS DE POEMES DE L'ANY PASSAT I T'HE TROBAT NOVAMENT, I JA MI HE ENGANXAT. ENS SEGUIREM LLEGINT, UN PETONAS!

Poesia profunda i optimista, que fa pensar. M'agrada el tros de "ja res serà com mai ni mai no serà com sempre.
Reescriure el present sona tan be.

Salutacions de Naiade

que haurà de ser l'arrel de móns venidors. Tant de bo ens permeti reescriure el nostre present i poder afrontar el destí sabent què és el que hem triat.
Un poema profund i amarat d'optimisme sa, creible, esperançador...
Sempre és un plaer llegir els teus poemes, Vicenç! són moltes les reflexions que em convides a fer, i t'ho agraeixo.
Una abraçada

Abans m'he deixat la valoració...

Hi ha poemes que se n'haurien de fer octavetes i repartir-los i escampar-los i empeltar-los a l'ànima i al cor. Aquest n'és un d'ells.

Salut Vicenç.

Benvingut sigui l'aire nou, si ell és qui ha d'arrossegar els universos futurs, possibles, fins a les nostres mans!
Llavors, la responsabilitat serà nostra i del nostre pols dependrà la rectitud de la línia, la corba en el traç, la fermesa en el conjunt de l'escriptura.
Creus, amic Vicent, que podem reescriure la nostra història quan el després sigui l'ara, quan el demà sigui ja i d'aquesta manera aconseguirem el consol que tots anhelem?

M'ha agradat la sonoritat dels versos quan els he llegit en veu alta; t'he de confessar que la lectura interior m'havia corprès; més tard m'han confortat amb el seu to de profecia sense amenaces.
Trobo que en aquest sentit juguen un paper ambivalent , entre apocalíptic i seré, que els fa atraients, de la mateixa manera que un penya-segat ens atreu fins la vora, fins a sentir el vertigen, fins a sentir-nos vius.

T'envio una abraçada de tardor plena d'aires nous, que no de tempesta,
Unaquimera

dels dos darrers poemes que has publicat el que més m'agrada és aquest.

Les imatges tenen una força per moments aterridora. Crec que és un bon poema.

David.