Sobre Ventall d’haikus, d’Anna Rispau Falgàs

No tots els reculls de poesia poden presumir de comptar amb il•lustracions bellíssimes de tantes persones col•laboradores ni amb un pròleg de paraules tan acurades i precises com les d’en Carles Duarte i Montserrat. Un pròleg que, per cert, culmina parlant del “plaer d’assaborir quaranta-dues petites joies polides amb mà d’artista i un personal gust literari per Anna Rispau, que sap fer de cada vers, a cops des del dolor, una bellíssima i radical invitació a ser i a viure”. El plantejament promet, doncs, i més quan es passa pàgina i el primer haiku apareix com una declaració d’intencions:

“El sol davalla,
les parpelles es clouen.
Comença el somni.”

Aventurem-nos, doncs, a somiar, i deixem-nos temptar per la perfecta concisió dels mots i la màgia d’un preciosisme que sedueix des del primer moment.

Capturar qualsevol imatge panoràmica –la primavera, per exemple, entapissada de camps enrogits de gallarets–, reproduir metàfores profundes –la mateixa vermellor imposant-se entre els arínjols– o fer totes dues coses a la vegada –els pètals convertits en “ales de seda”– no és fàcil. Concentrar tot això en un haiku, encara menys.

Els quatre principals elements de l’existència protagonitzen aquest recull: la terra, amb els camps fecunds i les roques agrestes; l’aigua, infinita des de la costa que la contorneja; l’aire, sovint en forma de vent, i el foc, l’origen d’una llum d’incomptables tonalitats. Una cinquena essència enllaça totes les anteriors: el temps, intangible i efímer, que esdevé l’inevitable motor del moviment.

Apart dels quatre elements i del pas del temps, una tercera dimensió completa el volum intens d’aquest ventall de haikus: la sonoritat. Podem percebre els sons –“remor d’oratge”, “el mar batega”, “veus d’onatges”...–, i aquest fet delata el punt de partida de cada vers: la percepció serena i meditada de l’espai que l’autora abelleix encara més amb unes paraules encertadament escollides –no en va l’autor del pròleg remarca que “Anna Rispau és una poeta d’una sensibilitat exquisida, una aquarel•lista del llenguatge [...]”–. Només a tall d’exemple:

“Flors de cirerer.
Amb guspires de l’ocàs,
l’arbre es dessagna.”

El mar és el punt de trobada de la majoria d’haikus, però no us quedeu només amb aquesta senzilla –o no tan senzilla– idea. Els paisatges sempre amaguen més històries de les que es poden veure o intuir a primer cop d’ull. Busqueu, doncs, el rerefons dels poemes i entendreu, llavors, perquè:

“Cada vers tensat
és una vela hissada
que llisca rebel.”