Foguera

Camines pel costat de la foguera i les flames es reflexen en els teus ulls i la teva brusa negra. Les teves petjades a la sorra s'apropen perillosament al tronc on m'assec. "Vens a l'aigua?" Em dónes la mà, i ni per un moment imagines que aquesta imatge se'm quedarà gravada a la memòria. Per fer-ho més màgic encara, des de les roques algú enlaira un fanalet. I ens quedem així, agafades de la mà, jo asseguda al caliu de les flames, tu dreta al meu costat. Tu desitjant anar a l'aigua, jo desitjant que aquest moment duri per sempre, mentre veiem la llumeta perdre's en el ja no tan negre cel de la nit més curta de l'any.

I sí, deixem a la resta a la vora del foc, i peus nus, amb la poca gràcia que es pot tenir al final d'una revetlla de Sant Joan, correm cap a l'aigua. Crides quan t'arriba la primera onada i, des de la foguera algú riu. Però t'apujes els pantalons, i continues endavant, amb la mateixa il•lusió. I jo, presa de l'esperit poètic del moment, i de la manca de raciocini que em dóna l'alcohol, ni penso en agafar-me el vestit que, evidentment, acaba xop als pocs segons.

Saltem, cridem i intentem fer-nos fotos que l'endemà seran esborrades sense pietat, fins que algú decideix unir-se i posar música. I ballem, esgotant la nit més màgica en una escena digna d'un d'aquells anuncis de cervesa que em semblaven tan irreals. Que no s'acabi mai.

Perque, quan el sol s'enlairi, i la policia que fins llavors feia els ulls grossos, ens faci apagar la foguera, quan atraquem la xurreria que ha tingut l'encert d'obrir davant nostre amb les primeres llums, quan comencem a caminar pel passeig, sabates en mà per alleugerir els peus torturats, llavors, s'acabarà la màgia.

I oblidarem els nostres noms, i aquella nit de Sant Joan en què, per una estona, només vam existir tu i jo. Fins que, d'aquí molt temps, algú ens digui: "recordes la meva amiga?". I sé que, llavors, tú també somriuràs.