Cercador
In memoriam
Un relat de: Anemtirant- Compartir:
Algú va dir que t'havia vist pel matí, que estaves tranquil. Però no havies dormit a casa. Potser ultimaves els darrers detalls. Potser, com qui prepara una festa, havies netejat l'espai, amagant tot allò que et feia vergonya que veiessim. Potser, després, havies sortit a comprar. Per últim cop.
I no puc evitar imaginar-te, com sempre, examinant el producte amb ull crític, fent-te l'entès. Tot per acabar comprant el més car. L'ocasió s'ho valia i, de tota manera, l'orgull sempre t'havia impedit comprar res que realment et poguessis permetre. El barat es paga car, deies.
Tot i la poca traça que tenies amb els ordinadors, no tinc cap dubte de que devies haver passat llargues hores davant la pantalla, comparant experiències i instruccions, per tal que no fallés res. Les coses s'han de fer bé o no fer-se, també deies. Tot havia de ser perfecte. No sé si series conscient que tota aquella gent que llegies a internet o bé no ho havien fet mai o bé havien fracassat en l'intent.
Seguiries tranquil quan vas fer el nus. No el vaig voler veure, però, coneixent-te, sé del cert que seria un nus impecable, digne de concurs. Prèviament, devies haver comprovat mil vegades si el sostre soportaria el teu pes. I un cop col·locada la corda, potser vas recuperar el vell vici, després de tants anys, i vas encendre un cigarret mentre admiraves la teva obra amb satisfacció.
Fins aquí puc deduir. Perque, tants anys estudiant la ment humana, i sóc incapaç d'imaginar el que passava al teu cap en els últims moments. Només espero que no t'entressin els dubtes quan ja no hi havia marxa enrere, que te n'anessis tant convençut com ho estaves minuts abans.
No voldràs saber-ho, però no, no ho deixaves tot tan ben lligat com creies. Tú, que mai vas permetre que a ningú li faltés de res, tú, que ho haguessis donat tot per aquells a qui estimaves, vas cometre el pitjor error de la teva vida. Deixar que et trobessin les persones que més t'havien estimat. Aquells a qui, suposo, creies que feies un favor.
Tú, que mai vas saber ser feliç, descansa, ara sí, en pau. Aquí, heretem la teva angoixa.
I no puc evitar imaginar-te, com sempre, examinant el producte amb ull crític, fent-te l'entès. Tot per acabar comprant el més car. L'ocasió s'ho valia i, de tota manera, l'orgull sempre t'havia impedit comprar res que realment et poguessis permetre. El barat es paga car, deies.
Tot i la poca traça que tenies amb els ordinadors, no tinc cap dubte de que devies haver passat llargues hores davant la pantalla, comparant experiències i instruccions, per tal que no fallés res. Les coses s'han de fer bé o no fer-se, també deies. Tot havia de ser perfecte. No sé si series conscient que tota aquella gent que llegies a internet o bé no ho havien fet mai o bé havien fracassat en l'intent.
Seguiries tranquil quan vas fer el nus. No el vaig voler veure, però, coneixent-te, sé del cert que seria un nus impecable, digne de concurs. Prèviament, devies haver comprovat mil vegades si el sostre soportaria el teu pes. I un cop col·locada la corda, potser vas recuperar el vell vici, després de tants anys, i vas encendre un cigarret mentre admiraves la teva obra amb satisfacció.
Fins aquí puc deduir. Perque, tants anys estudiant la ment humana, i sóc incapaç d'imaginar el que passava al teu cap en els últims moments. Només espero que no t'entressin els dubtes quan ja no hi havia marxa enrere, que te n'anessis tant convençut com ho estaves minuts abans.
No voldràs saber-ho, però no, no ho deixaves tot tan ben lligat com creies. Tú, que mai vas permetre que a ningú li faltés de res, tú, que ho haguessis donat tot per aquells a qui estimaves, vas cometre el pitjor error de la teva vida. Deixar que et trobessin les persones que més t'havien estimat. Aquells a qui, suposo, creies que feies un favor.
Tú, que mai vas saber ser feliç, descansa, ara sí, en pau. Aquí, heretem la teva angoixa.
l´Autor
12 Relats
8 Comentaris
6338 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80
Biografia:
Vaig ser per aquí fa molts anys. Bé, potser no tants, a mi em sembla tota una vida. Llavors en tenia disset, ara vint-i-quatre. Pel que diuen, hauria d'haver madurat, dubto haver-ho fet.No puc dir gaire cosa de mi, tret de que els meus pares em van posar un nom exòtic, musical, romàntic i tan fosc o clar com una nit estrellada, a qui provo de seguir escaient. Que estimo la vida amb un deliri de vegades no correspost i que, si passeu pel meu carrer, probablement em sentireu, entre lladrucs, cantant una cançó d'alguna musa dels setanta.