Ara sóc sexy

De vegades em diuen que sóc sexy.

Jo ho entomo amb un somriure i algun comentari volgudament casual, estudiadament irònic, com si fos el més normal del món. Com si estigués avesada a sentir comentaris positius sobre el meu cos. Mentre, per dins, voldria plorar d’alegria.

I és que abans no m’ho deien.

Abans, quan em tapava amb la roba més gran que trobava, quan a la platja prenia el sol amb una tovallola damunt la panxa i les cuixes, quan em cobria amb mocadors per no ensenyar el coll, mai ningú hagués gosat dir-me sexy. Ni tan sols d’aquella manera ben intencionada i poc sincera amb què diem sexy a una amiga.

No, encara que cada primer dia de gener i molts altres em faci el mateix propòsit, no m’he aprimat. Encara no. I per què em diuen sexy?

Perquè m’hi sento.

No tinc un moment concret, no sé quan va passar, quan vaig passar de veure en el mirall només coses per amagar a trobar-hi aspectes a destacar. No sé quan vaig fer ullets al meu reflex per primer cop, ni quan em va tornar aquell somriure intencionadament innocent que s’ha convertit en la meva millor arma.

Va començar per la cara. Per algun motiu em vaig començar a veure maca. Vaig començar a assajar somriures i expressions davant del mirall. Va començar a agradar-me el que hi veia. I em vaig començar a maquillar. Però encara em tapava el cos tant com podia.

Fins que van arribar els escots. De cop i volta, no em comprava res que no tingués escot. Vaig aprendre a seleccionar els sostens que em feien el pit ideal. D’alguna manera, els pits es van arribar a convertir en un tret bàsic de la meva identitat.

La resta del cos va trigar molt més. Però un dia em vaig posar un vestit. I al cap d’un temps me’n vaig comprar un altre. Me’ls posava amb leggins, al principi. Fins que vaig descobrir –i el món amb mi- que tinc unes cames precioses. Grans, però precioses.

I durant un temps vaig anar pel món lluint cos. Cridant al món que aquesta era jo. Que no havia de demanar perdó a ningú per existir, ni m’havia d’amagar per no pertorbar la vista dels altres.

Ara he canviat d’etapa. Ja no em calen els escots ni el maquillatge. Ara puc sentir-me sexy amb uns texans, unes bambes i un jersei qualsevol. Ara puc fins i tot sortir de casa sense mirar-me al mirall, i sentir-me totalment segura.

Però de tant en tant, encara, em calço uns talons, i un escot, i em pinto el somriure del color més vermell, i surto a menjar-me el món.

Fa un temps, un amic recent va veure una antiga foto meva. Després de mirar-se-la en silenci durant una estona, va aconseguir sintetitzar el seu pensament així: “abans t’hagués vist i hagués pensat , ara et veig i penso -sacsejant les mans-“.

Segueixo sent igual, però ja no sóc la mateixa.

Encara m’he d’aprimar, per trobar-me millor, encara em mereixo l’esbroncada del metge. Però ja no depenc del meu pes per sentir-me bonica. Ja no espero a aconseguir-ho per viure.